L’allò és l’esfera intrapsíquica on rauen els instints, bàsicament de dos tipus: sexuals (instint eros) i agressius (instint thanatos). És el món pulsional, irracional, exigent, que es mou recercant el plaer i la gratificació immediata dels instints o pulsions. El superjo és la instància moral, formada mitjançant l’educació i la discriminació entre el bé i el mal. Es mou buscant la perfecció, jutja els nostres actes i ens castiga amb sentiments de culpa quan hem transgredit les normatives introjectades (internalitzades). El jo (ego) és la instància que té per objectiu la integració dels elements anteriors amb les exigències del món extern i la seva meta és adaptar-se a la realitat, intentant de controlar, alhora, les demandes contínues de l’allò i les restriccions, opressives a vegades, del superjo.
El problema vindria donat pel desequilibri de forces entre cadascun d’aquells conceptes en interactuació. Quan el jo, que és l’element que transacciona amb les exigències de la realitat, es veu debilitat tant per les exigències i demandes aclaparadores d’un allò (id) instintiu, indomable, que vol treure a l’exterior les seves pulsions, com per les exigències rígides d’un superjo restrictiu i castigador que ho vol impedir, la conducta del subjecte es desestabilitza.
Quan parlem de l’autoestima la definim com un sentiment tan elemental com és sentir-te, reconèixer el teu bategar, veure’t tal com ets, fer-te sòlid amb el que ets, penses o vius. I tot, des d’una complaença i un benestar, de tal manera que no t’afebleixes per coses intranscendents. Tens força per afrontar les contrarietats, i ets capaç de valorar-te en la justa mesura sense necessitar d’envair la llibertat dels altres. T’estimes tal com ets i no caus en sobrevalorar-te, en creure’t allò que no ets i sobretot d’oblidar-te dels altres, per així, engreixar el teu ferit “ego”.
Un “ego” exagerat pot crear individus profundament cruels, un “ego” esquifit por abocar a un estat depressiu i en complexos d’inferioritat. Cap de les dues coses son positives, cal equilibri, sentir bé, emocionar-se amb sentit omple la vida i t’obre les portes a una veritable comunicació humana. T’ajuda a recuperar els teus actes i et fa capaç de valorar les relacions humanes que fan palesa la capacitat envejable de mostrar-te tal com ets i d’acceptar als altres tal i com son.
El problema vindria donat pel desequilibri de forces entre cadascun d’aquells conceptes en interactuació. Quan el jo, que és l’element que transacciona amb les exigències de la realitat, es veu debilitat tant per les exigències i demandes aclaparadores d’un allò (id) instintiu, indomable, que vol treure a l’exterior les seves pulsions, com per les exigències rígides d’un superjo restrictiu i castigador que ho vol impedir, la conducta del subjecte es desestabilitza.
Quan parlem de l’autoestima la definim com un sentiment tan elemental com és sentir-te, reconèixer el teu bategar, veure’t tal com ets, fer-te sòlid amb el que ets, penses o vius. I tot, des d’una complaença i un benestar, de tal manera que no t’afebleixes per coses intranscendents. Tens força per afrontar les contrarietats, i ets capaç de valorar-te en la justa mesura sense necessitar d’envair la llibertat dels altres. T’estimes tal com ets i no caus en sobrevalorar-te, en creure’t allò que no ets i sobretot d’oblidar-te dels altres, per així, engreixar el teu ferit “ego”.
Un “ego” exagerat pot crear individus profundament cruels, un “ego” esquifit por abocar a un estat depressiu i en complexos d’inferioritat. Cap de les dues coses son positives, cal equilibri, sentir bé, emocionar-se amb sentit omple la vida i t’obre les portes a una veritable comunicació humana. T’ajuda a recuperar els teus actes i et fa capaç de valorar les relacions humanes que fan palesa la capacitat envejable de mostrar-te tal com ets i d’acceptar als altres tal i com son.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada