21 d’octubre 2017

Imperfectes


L’autoestima mal entesa acostuma a dependre de l’èxit. Un "èxit" que no contempla com a tal la valentia d'intentar-ho, la força de la persistència i la capacitat de resiliència, que ho son absolutament!. I quan fallem, quan no acomplim els estàndards, ens sentim horriblement malament i l’autoestima baixa perillosament.

Ull amb els estàndards... moltes vegades no son realment nostres ni realistes.

Recordem, si us plau, que l’autocompassió (que no és res més que auto-empatia), la relació amable amb nosaltres mateixos, la capacitat d’estimar-nos tal i com som, defectes i tot, és un camí més saludable cap a una autoestima equilibrada! ;)

Sovint ens plantegem objectius i quan no arribem al seu assoliment, sentim que alguna cosa està malament en nosaltres. I no tenim en compte que ser humà significa ser imperfecte. Tots som imperfectes i també ho son les nostres vides... aquesta és l’experiència humana compartida per excel·lència. En canvi quan “sentim que alguna cosa està malament en nosaltres” (subjectiu però quasi mai cert) el sentiment és de solitud i aquesta sensació d’anormalitat, de separació dels altres, d’aïllament, és el que psicològicament ens fa tant mal. Fixeu-vos en el contrasentit...  perquè el que realment ens connecta amb tots els éssers humans és la imperfecció i la vulnerabilitat.

Obrim, doncs, els braços a tot el que ens fa humans! ;)

Per potenciar l’autocompassió o auto-empatia, ens cal atenció plena! Hem de ser capaços de parar un moment i “mirar” endins... de reconèixer i acceptar el nostre moment -com ens sentim- i poder discernir entre el que som i el que fem, tenim o volem. Poder discriminar entre el que ens ve donat pels estàndards habituals, que ens llencen per tots els canals i allò que realment volem aconseguir nosaltres, allò pel que estem disposats a lluitar amb esforç i perseverança. 

Si fem autocrítica, que sigui des de la tranquil·litat d’acceptar que l’ésser humà és meravellosament imperfecte ;)   

Agredir-nos amb continua autocrítica insana, negar-nos l’autocompassió, maltractar-nos amb la persecució d’estàndards inabastables, fuetejar-nos amb retrets, etc. el que fa és alliberar altes quantitats de cortisol que ens mantenen en una situació d’estrès constant. En aquesta situació, el nostre cos pot baixar la seva activació promovent un estat de depressió. Aquest estat no és en absolut el millor per a la motivació i la felicitat. Quan practiquem l’autocompassió, es redueixen els nivells de cortisol i alliberem oxitocina i altres substàncies que possibiliten que ens sentim segurs i consolats. Així és com entrem en l’estat mental òptim per a desenvolupar el nostre màxim potencial ;) 

El perfeccionisme està altament relacionat amb el malestar mental, l’ansietat i l’estrès. Tallar amb els diàlegs interns que ens desqualifiquen comença a suavitzar-lo.

“No ets la xerrameca que escoltes al teu cap. Ets el ser que escolta aquella xerrameca”.
Jiddu Krishnamurti


I en tant que la teva (de xerrameca interior) ets l’únic que la pot escoltar o no... pots decidir qüestionar-la i fins i tot descobrir d’on ve... Pots decidir si és coherent amb el que ets i el que vols. Pots decidir acceptar la imperfecció com a natural i emocionalment ecològica. Al cap i a la fi, la imperfecció, és el camí del aprenentatge ;) 

Una abraçada!


PD. He triat aquesta foto de la meva amiga de l'ànima Cristina Catarecha, per tot el que te d'inquietant i meravellosa a la vegada, fixeu-vos-hi bé ;) . Gràcies Cristina!