21 d’octubre 2017

Imperfectes


L’autoestima mal entesa acostuma a dependre de l’èxit. Un "èxit" que no contempla com a tal la valentia d'intentar-ho, la força de la persistència i la capacitat de resiliència, que ho son absolutament!. I quan fallem, quan no acomplim els estàndards, ens sentim horriblement malament i l’autoestima baixa perillosament.

Ull amb els estàndards... moltes vegades no son realment nostres ni realistes.

Recordem, si us plau, que l’autocompassió (que no és res més que auto-empatia), la relació amable amb nosaltres mateixos, la capacitat d’estimar-nos tal i com som, defectes i tot, és un camí més saludable cap a una autoestima equilibrada! ;)

Sovint ens plantegem objectius i quan no arribem al seu assoliment, sentim que alguna cosa està malament en nosaltres. I no tenim en compte que ser humà significa ser imperfecte. Tots som imperfectes i també ho son les nostres vides... aquesta és l’experiència humana compartida per excel·lència. En canvi quan “sentim que alguna cosa està malament en nosaltres” (subjectiu però quasi mai cert) el sentiment és de solitud i aquesta sensació d’anormalitat, de separació dels altres, d’aïllament, és el que psicològicament ens fa tant mal. Fixeu-vos en el contrasentit...  perquè el que realment ens connecta amb tots els éssers humans és la imperfecció i la vulnerabilitat.

Obrim, doncs, els braços a tot el que ens fa humans! ;)

Per potenciar l’autocompassió o auto-empatia, ens cal atenció plena! Hem de ser capaços de parar un moment i “mirar” endins... de reconèixer i acceptar el nostre moment -com ens sentim- i poder discernir entre el que som i el que fem, tenim o volem. Poder discriminar entre el que ens ve donat pels estàndards habituals, que ens llencen per tots els canals i allò que realment volem aconseguir nosaltres, allò pel que estem disposats a lluitar amb esforç i perseverança. 

Si fem autocrítica, que sigui des de la tranquil·litat d’acceptar que l’ésser humà és meravellosament imperfecte ;)   

Agredir-nos amb continua autocrítica insana, negar-nos l’autocompassió, maltractar-nos amb la persecució d’estàndards inabastables, fuetejar-nos amb retrets, etc. el que fa és alliberar altes quantitats de cortisol que ens mantenen en una situació d’estrès constant. En aquesta situació, el nostre cos pot baixar la seva activació promovent un estat de depressió. Aquest estat no és en absolut el millor per a la motivació i la felicitat. Quan practiquem l’autocompassió, es redueixen els nivells de cortisol i alliberem oxitocina i altres substàncies que possibiliten que ens sentim segurs i consolats. Així és com entrem en l’estat mental òptim per a desenvolupar el nostre màxim potencial ;) 

El perfeccionisme està altament relacionat amb el malestar mental, l’ansietat i l’estrès. Tallar amb els diàlegs interns que ens desqualifiquen comença a suavitzar-lo.

“No ets la xerrameca que escoltes al teu cap. Ets el ser que escolta aquella xerrameca”.
Jiddu Krishnamurti


I en tant que la teva (de xerrameca interior) ets l’únic que la pot escoltar o no... pots decidir qüestionar-la i fins i tot descobrir d’on ve... Pots decidir si és coherent amb el que ets i el que vols. Pots decidir acceptar la imperfecció com a natural i emocionalment ecològica. Al cap i a la fi, la imperfecció, és el camí del aprenentatge ;) 

Una abraçada!


PD. He triat aquesta foto de la meva amiga de l'ànima Cristina Catarecha, per tot el que te d'inquietant i meravellosa a la vegada, fixeu-vos-hi bé ;) . Gràcies Cristina! 

25 d’agost 2017

Atemptats – Barcelona i Cambrils 17-18/08/17


En aquest Blog personal, casa meva, normalment es parla de psicologia i de coaching, d’emocions, recuperació i superació i de tot el que em passa pel cap i que fa referència a la ment. Avui però no us parlaré de l’estrès post-traumàtic que seria lo indicat, us parlaré de com em sento jo una setmana desprès.

Mireu... aquest tema em supera... em superen les maledicències, les mentides, la injustícia, la ignorància, els prejudicis, les supremacies, els Egos mal col·locats i un grapat de coses més... M’exaspera la facilitat d’alguns per sentir-se superiors a altres i decidir sobre la seva vida (i no parlo només dels terroristes). No puc entendre al que fa mal volent fer mal i no, no el respecto.

Llegim als diaris i veiem a les teles informacions tendencioses, incertes i despectives; veiem twits infames, comentaris al facebook que no son millors...  i no, no son dels terroristes o si més no, aquests no ho son avui de terroristes... Alguns son de governants, polítics (o pseudo polítics), tertulians, pares de família, fills de pares... gent “normal”... També en hi ha de solidàries i encoratjadores, gràcies!

Cada dia surto per la boca de metro de Les Rambles i com diuen al meu poble d’adopció, torno a “colar” cap a casa per allí. La primera visió que tinc de Barcelona cada matí, jo no hi visc, és el passeig pràcticament desert, els escombriaires fent la seva indispensable feina, els transportistes duent el gènere dels quioscs i ara els memorials improvisats de canaletes i dels arbres... sempre amb un parell o tres de persones a cada un d'ells, es veu clarament que estan prenent-se uns segons (o minuts) per recordar a les víctimes i suposo que per pensar en tot plegat... alguns resaran al seu déu (o déus); això també és meditar. Son les 7'30 del matí. Darrera meu un altre memorial improvisat, enorme, per allí on va entrar la furgoneta. Aquesta entrada fins avui, des de el dia dels fets, la bloquejaven a aquesta hora i durant tot el dia dos furgons un dels Mossos i un de la Policia Local, un a cada costat de la boca del metro, amb els agents preparats; avui no n’hi havia cap. Estem elaborant el dol i ho hem d’anar fent cada un al seu ritme i des de dins.

Que us vull dir dels Mossos? que s’han jugat la pell per tots! Què em direu, que els cinturons d’explosius eren falsos? I si no ho haguessin estat? Que no han pogut aturar als terroristes abans d’atemptar? I si haguessin tingut tota la informació? Ho haurien pogut evitar? Uns Mossos que fa molt que van amb l’armilla i estan vigilants, atents per si ens cal... i que quan ha calgut en temps rècord han desmantellat el perill immediat. Un cos de Mossos que ha tingut l’habilitat de mantenir-nos informats, al detall i sense especulacions, pràcticament al instant. No jutgem sense tenir tota la informació, si us plau.

A mig matí surto a fer un vol, no tinc costum de anar a esmorzar, res... 20 minuts en els que aprofito per baixar per Les Rambles, fins al súper on em compro el dinar i tornar a pujar.

El passeig més acolorit del món on els riures, els crits de localització que es fan els turistes, la cantarella dels venedors “irregulars”, la remor pausada de les passes i el clic de les càmeres de milers de persones, assenyalaven  vida, vacances, famílies, amics... ara regalima dol. El passeig segueix tossudament curull, però la remor de les passes és més clara perquè les veus no s’alcen, els riures no hi son i fins i tot els clics de les càmeres sembla que duen sordina... Ens han ferit.

Ens lleparem les ferides, plorarem als nostres morts, que aquí “nostres” ho son tots, els d’ara, els de fins ara i els que per desgràcia seran a tot el món... perquè nosaltres som així, solidaris. Però, un cop haguem pogut elaborar el dol, repeteixo, cada un al seu ritme, tornarem a mirar endavant , tornarem a confiar, tornarem a mirar de posar el nostre gra de sorra per fer d’aquest món un de millor que llegar als nostres descendents.

El dolor no ens bloqueja, som tossuts; la por no ens atura, som valents; de les caigudes en traiem aprenentatges, som resilients i de les traïcions en traiem força. Estem i estarem sempre oberts... oberts a acollir a qui ens vulgui acompanyar. Això si... ara ja hem dit prou i això també te nom: autoestima. Ja sabem que estem preparats per ser un Estat independent, estructuralment, socialment i mentalment, com deia un escrit que un company acaba de compartir.


Ànim i una abraçada, 

04 d’agost 2017

Practiquem Wu Wei?

Foto: Paqui Serrano

Aprofito la foto de la meva amiga Paqui Serrano (li he robat directament, jeje) per pensar amb tu sobre un terme interessant...

El Wu Wei es un concepte Taoista i es defineix com la no acció… això però és relatiu , més que una no acció ho definiria com adaptació, sense forçar…sense resistència, és el fluir que diuen altres.

Segons el taoisme el Wu Wei s’associa, sovint, a l’aigua; aparentment dèbil, tova i delicada però amb la capacitat d’erosionar la pedra més dura. L’aigua no es resisteix, s’ajusta a la forma del seu contenidor i continua sent aigua – recordeu allò de “be water, my friend”- . L’aigua quan flueix va llimant el seu camí, tant se val si és un camí dur com la roca o si és un camí més suau com per exemple la terra. I si el seu flux es veu frenat,  pot trencar en mil bocins allò que l’atura. La podem dividir en mil partícules i en tornar-se a reunir sembla que res l’hagi alterat. Pot ser una diminuta gota o part d’un oceà.  

Practicar el Wu Wei implica la utilització òptima del potencial, tant deixant fluir el propi com aprofitant el del “contrari”. Implica, més que renunciar a la voluntat, actuar en relació harmònica amb els processos naturals o existents.

Hi ha una antiga faula xinesa que ho exemplifica força bé...

Conten que el cavall d'un camperol es va escapar. Davant la compassió del seu veí, el pagès li va dir: "Qui sap si és bo o dolent?". I va tenir raó, perquè l'endemà el cavall va tornar acompanyat per altres cavalls salvatges. El veí va felicitar pel regal caigut del cel, però el pagès va repetir: "Qui sap si és bo o dolent?". I una altra vegada va tenir raó perquè el seu fill va tractar de muntar un dels cavalls salvatges i va caure, trencant-se una cama. El veí va tornar a mostrar el seu pesar per rebre la mateixa resposta: "Qui sap si és bo o dolent?". I l'endemà van aparèixer uns soldats per reclutar al fill, però el van eximir per estar ferit.

Practicar Wu Wei cada dia hauria de ser una de les nostres fites més importants.

Que passa quan t’entestes en una relació tòxica?
Que passa quan t’enfoques en treballar mil hores per aconseguir diners per gastar en el teu temps lliure  i no tens temps lliure per gastar-los?
Que passa quan t'ancores en sentiments negatius del passat?

Per fluir (practicar el Wu Wei) pots:
-          Enfocar-te en allò que vols
-          Estar present. Passar el dia sense prestar atenció al que succeeix al teu entorn impedeix que copsis tot el que la vida et pot oferir.
-          Liderar la teva xerrameca interior. Entestar-te en pensaments que no t’impulsen per ser la persona que vols ser és una pèrdua d’energia i temps!
-          Eliminar de la teva vida, tant com puguis, tot el que et sobra, no et serveix, t’avorreix, et cansa i et resta energia.
-          Analitzar els teus patrons mentals més rígids i descobrir quins realment son teus i vols mantenir i quins son fruit de les teves creences limitants, d’aquella veueta maliciosa que et diu tot el que no pots fer només perquè, de petit, et va semblar que les persones que eren els teus referents creien sobre tu; i per tant no tenen cap sentit.
-          Acceptar que quan tot sembla marcar-te una direcció, és possible que aquesta direcció sigui la bona.
-          Escoltar a la teva inspiració. Les idees que apareixen de sobte, no son producte de la màgia, son producte d’un raonament elaborat per una via inconscient però que es basa ten tot el que hem experimentar, conegut, après i provat al llarg de tota la vida. 

Des d’aquí t’animo a fluir com un riu, de vegades el teu corrent serà tumultuós i d’altres serà plàcid, però tu com l’aigua, lliscaràs sense perdre un bri de la teva identitat modificant-ne, si cal, el llit i els marges. No permetis que una vida dissenyada per altres s’apoderi del teu cabal.


Una abraçada,