13 de desembre 2017

Entrenem la resiliència?

Mustangs

La resiliència descriu el procés d'adaptar-se bé a l'adversitat. Significa "rebotar" d'una experiència difícil, com si un fos una pilota de goma. En psicologia és un concepte associat al creixement personal positiu i no, no és extraordinària. La resiliència no és una característica que la gent té o no té. Inclou conductes, pensaments i accions que poden ser apreses i desenvolupades per qualsevol persona. La resiliència es pot entrenar.

Ser resilient en cap cas vol dir no experimentar dificultats emocionals o angoixes. El dolor emocional, la tristesa i l’estrès són comuns i normals en les persones que han patit grans adversitats o traumes en les seves vides i també en els que en pateixen de menys grans; les emocions son, al cap i a la fi, el nostre motor.

Per desenvolupar la resiliència cal la suma d’una combinació de factors. Un dels més importants és tenir – i cuidar- relacions d’afecte, suport i confiança al nostre voltant que son les que ens proveeixen de models a seguir, i ofereixen estímuls i seguretat.

Altres factors associats a la resiliència són:

  • -        La capacitat per fer plans realistes i seguir els passos necessaris per a dur-los a terme.
  • -        Una visió positiva de d’un mateix i confiança en les pròpies fortaleses i habilitats.
  • -        Destreses en la comunicació i en la solució de problemes.
  • -        La capacitat per liderar sentiments i impulsos forts.
  • -        Apertura de ment i capacitat de canvi.


Entrenem?


Relacionat bé! – Cuida les relacions, cultiva-les bones i “nutritives”, tant amb familiars com amics i altres persones importants en la teva vida. Ajuda i deixat ajudar. Permet que persones que t’estimen o aprecien tinguin cabuda en les solucions a les teves dificultats. Ajuda a altres que ho necessitin, siguin del teu cercle o no; això a més de entrenar la teva resiliència és un dels puntals per la teva felicitat.

Les crisis només son obstacles en el camí, fes-ne reptes! – No es pot evitar que en una vida hi hagi esdeveniments que produeixin tensió i fins i tot dolor. Però si que es pot canviar la manera en la que els percebem i també les nostres reaccions. Si els obstacles, les dificultats, les veiem com insuperables i terribles, el nostre cervell es dona per vençut. Mira més enllà i construeix el teu futur en base a solucions per aquestes dificultats –busca en la teva experiència perquè, altres vegades, ja t’hi has trobat i n’has sortit guanyador-, construeix-lo també en base a allò que vols i que et fa sentir bé; enfocar-te en com vols dissenyar la teva vida et donarà la força per superar els obstacles.

Accepta el canvi com a part de la vida, canvia! – A la natura res és inamovible, tot és canviant. I quan un curs d’aigua troba una barrera o la desfà o canvia el seu rumb. Acceptar que hi ha coses que no podem canviar, ens dona la possibilitat d’enfocar-nos en altres que si podem modificar. I entendre que tenim el poder de canviar-nos a nosaltres, ens dona la possibilitat de reinventar-nos.

Mou-te cap on vols anar, bellugat!- Posat metes realistes que una rere l’altra et portin cap al teu objectiu. A priori et semblarà un èxit petit i no ho és perquè assolir-les et proporcionarà el combustible emocional necessari per seguir fent camí i anar a la caça de reptes més grans.

Enfocat en què necessites, per on comences, com i on ho pots aconseguir, què i qui et pot ajudar si et cal i dona el primer pas.

Actua!- Fes accions, no ignoris una dificultat –normalment no desapareix per molt que no mirem-, Fes! actua de la millor manera que puguis en aquell moment i no et preocupis de més.

Accepta la teva vulnerabilitat- Saber-te i acceptar-te vulnerable et fa més fort. Et prepara per col·locar la frustració que genera un “fracàs”, en un lloc on és esmenable, si et cal o descartable si vols.

És més habitual fracassar per coses alienes al nostre Ser que per manca de vàlua, si que és habitual que passi pel nostre Estar ;) .Per molt potencial que tinguem (Ser), si no hi posem esforç, perseverança i paciència (Estar), fracassar és més que possible i no, no tenim cap obligació d’estar sempre al 100%. Acceptat, també, imperfecte. Això justament és el que et fa humà. Permet-te l’error, hi tens dret. Atreveix-te i mostrat.

Descobreix-te- Entrenar la resiliència et dona molta informació sobre tu. Estigues atent. Tens experiència en situacions difícils solucionades, tens experiència en bones relacions personals, tens experiència en resolució de problemes, etc. Conrea una visió positiva de tu, aquesta si que és la teva responsabilitat. Confia en el teu instint.

Agafa perspectiva- Tots tenim la tendència a enfocar-nos en el context més petit i així el que fem és magnificar “la pedra a la sabata”; en un context més ampli, les proporcions canvien.

Cultiva l’esperança- No és rés més que col·locar-se en una visió optimista que et permet esperar (perquè t’ho treballaràs = optimisme intel·ligent) que passin coses bones. No et preocupis pel que tems, centrat i ocupat en allò que realment vols. Si et centres en el dolor, el que perceps més intens és justament el dolor. Els humans tenim atenció selectiva...

Cuidat- Tenir cura de les teves necessitats i desitjos, fer aquelles activitats en les que gaudeixes, “escoltar” què és el que et demana el cos, fer exercici, reforçar els sentiments positius i deixar-te contagiar només les emocions que tu triïs, t’ajuda a entrenar la resiliència perquè et manté mental i físicament a punt per obtenir, de les pitjors experiències, el millor. A més, és quan tu estàs en un estat òptim que pots ajudar a altres – rellegeix el primer punt del entrenament-

Altres maneres d’enfortir la resiliència:

-     - Escriu un diari i no t’amaguis res. Escriure t’ajudarà a ordenar pensaments, estructurar el que et passa, recordar idees, trobar solucions, soltar llast ... pensa que la persona que millor et coneix ets tu i tu tens totes les respostes.

-      -  Practica meditació –si et costa, la meditació en atenció plena és molt senzilla-.

-       - Surt de la teva zona de confort, exposat!

-        - Somriu.

Fes-te preguntes per recordar en quines, de les teves fortaleses personals, t’has recolzat altres vegades per resoldre victoriós situacions difícils o complicades.

-       -  Quines situacions et resulten més difícils?
-       -  Per quin motiu t’ho resulten?
-   - Quan et sents cansat, estressat, afligit, etc. què és el que, altres vegades, t’ha fet sentir millor?
-       -  A qui has acudit alguna vegada quan t’has sentit aclaparat per una situació?
-       -  Què vas fer aquella vegada que...?
-      -  Has superat alguna por? Com ho vas fer?
-      -  Què has après de tu mateix en moments difícils?

Afegeix-hi preguntes que et donin informació sobre tu i les teves fortaleses. I de les respostes fes-ne el teu repositori on buscar per recordar.

Ara, respira profundament i segueix el teu viatge. Desitjo, de tot cor, que els vents t’acompanyin cap on vulguis anar. Si pel camí et perds o et pesen els rems, recorda que sempre pots demanar ajut. I si la dificultat és alta, recorda que els professionals hi som i t’acompanyarem, si et cal.

Una abraçada, 

21 d’octubre 2017

Imperfectes


L’autoestima mal entesa acostuma a dependre de l’èxit. Un "èxit" que no contempla com a tal la valentia d'intentar-ho, la força de la persistència i la capacitat de resiliència, que ho son absolutament!. I quan fallem, quan no acomplim els estàndards, ens sentim horriblement malament i l’autoestima baixa perillosament.

Ull amb els estàndards... moltes vegades no son realment nostres ni realistes.

Recordem, si us plau, que l’autocompassió (que no és res més que auto-empatia), la relació amable amb nosaltres mateixos, la capacitat d’estimar-nos tal i com som, defectes i tot, és un camí més saludable cap a una autoestima equilibrada! ;)

Sovint ens plantegem objectius i quan no arribem al seu assoliment, sentim que alguna cosa està malament en nosaltres. I no tenim en compte que ser humà significa ser imperfecte. Tots som imperfectes i també ho son les nostres vides... aquesta és l’experiència humana compartida per excel·lència. En canvi quan “sentim que alguna cosa està malament en nosaltres” (subjectiu però quasi mai cert) el sentiment és de solitud i aquesta sensació d’anormalitat, de separació dels altres, d’aïllament, és el que psicològicament ens fa tant mal. Fixeu-vos en el contrasentit...  perquè el que realment ens connecta amb tots els éssers humans és la imperfecció i la vulnerabilitat.

Obrim, doncs, els braços a tot el que ens fa humans! ;)

Per potenciar l’autocompassió o auto-empatia, ens cal atenció plena! Hem de ser capaços de parar un moment i “mirar” endins... de reconèixer i acceptar el nostre moment -com ens sentim- i poder discernir entre el que som i el que fem, tenim o volem. Poder discriminar entre el que ens ve donat pels estàndards habituals, que ens llencen per tots els canals i allò que realment volem aconseguir nosaltres, allò pel que estem disposats a lluitar amb esforç i perseverança. 

Si fem autocrítica, que sigui des de la tranquil·litat d’acceptar que l’ésser humà és meravellosament imperfecte ;)   

Agredir-nos amb continua autocrítica insana, negar-nos l’autocompassió, maltractar-nos amb la persecució d’estàndards inabastables, fuetejar-nos amb retrets, etc. el que fa és alliberar altes quantitats de cortisol que ens mantenen en una situació d’estrès constant. En aquesta situació, el nostre cos pot baixar la seva activació promovent un estat de depressió. Aquest estat no és en absolut el millor per a la motivació i la felicitat. Quan practiquem l’autocompassió, es redueixen els nivells de cortisol i alliberem oxitocina i altres substàncies que possibiliten que ens sentim segurs i consolats. Així és com entrem en l’estat mental òptim per a desenvolupar el nostre màxim potencial ;) 

El perfeccionisme està altament relacionat amb el malestar mental, l’ansietat i l’estrès. Tallar amb els diàlegs interns que ens desqualifiquen comença a suavitzar-lo.

“No ets la xerrameca que escoltes al teu cap. Ets el ser que escolta aquella xerrameca”.
Jiddu Krishnamurti


I en tant que la teva (de xerrameca interior) ets l’únic que la pot escoltar o no... pots decidir qüestionar-la i fins i tot descobrir d’on ve... Pots decidir si és coherent amb el que ets i el que vols. Pots decidir acceptar la imperfecció com a natural i emocionalment ecològica. Al cap i a la fi, la imperfecció, és el camí del aprenentatge ;) 

Una abraçada!


PD. He triat aquesta foto de la meva amiga de l'ànima Cristina Catarecha, per tot el que te d'inquietant i meravellosa a la vegada, fixeu-vos-hi bé ;) . Gràcies Cristina! 

25 d’agost 2017

Atemptats – Barcelona i Cambrils 17-18/08/17


En aquest Blog personal, casa meva, normalment es parla de psicologia i de coaching, d’emocions, recuperació i superació i de tot el que em passa pel cap i que fa referència a la ment. Avui però no us parlaré de l’estrès post-traumàtic que seria lo indicat, us parlaré de com em sento jo una setmana desprès.

Mireu... aquest tema em supera... em superen les maledicències, les mentides, la injustícia, la ignorància, els prejudicis, les supremacies, els Egos mal col·locats i un grapat de coses més... M’exaspera la facilitat d’alguns per sentir-se superiors a altres i decidir sobre la seva vida (i no parlo només dels terroristes). No puc entendre al que fa mal volent fer mal i no, no el respecto.

Llegim als diaris i veiem a les teles informacions tendencioses, incertes i despectives; veiem twits infames, comentaris al facebook que no son millors...  i no, no son dels terroristes o si més no, aquests no ho son avui de terroristes... Alguns son de governants, polítics (o pseudo polítics), tertulians, pares de família, fills de pares... gent “normal”... També en hi ha de solidàries i encoratjadores, gràcies!

Cada dia surto per la boca de metro de Les Rambles i com diuen al meu poble d’adopció, torno a “colar” cap a casa per allí. La primera visió que tinc de Barcelona cada matí, jo no hi visc, és el passeig pràcticament desert, els escombriaires fent la seva indispensable feina, els transportistes duent el gènere dels quioscs i ara els memorials improvisats de canaletes i dels arbres... sempre amb un parell o tres de persones a cada un d'ells, es veu clarament que estan prenent-se uns segons (o minuts) per recordar a les víctimes i suposo que per pensar en tot plegat... alguns resaran al seu déu (o déus); això també és meditar. Son les 7'30 del matí. Darrera meu un altre memorial improvisat, enorme, per allí on va entrar la furgoneta. Aquesta entrada fins avui, des de el dia dels fets, la bloquejaven a aquesta hora i durant tot el dia dos furgons un dels Mossos i un de la Policia Local, un a cada costat de la boca del metro, amb els agents preparats; avui no n’hi havia cap. Estem elaborant el dol i ho hem d’anar fent cada un al seu ritme i des de dins.

Que us vull dir dels Mossos? que s’han jugat la pell per tots! Què em direu, que els cinturons d’explosius eren falsos? I si no ho haguessin estat? Que no han pogut aturar als terroristes abans d’atemptar? I si haguessin tingut tota la informació? Ho haurien pogut evitar? Uns Mossos que fa molt que van amb l’armilla i estan vigilants, atents per si ens cal... i que quan ha calgut en temps rècord han desmantellat el perill immediat. Un cos de Mossos que ha tingut l’habilitat de mantenir-nos informats, al detall i sense especulacions, pràcticament al instant. No jutgem sense tenir tota la informació, si us plau.

A mig matí surto a fer un vol, no tinc costum de anar a esmorzar, res... 20 minuts en els que aprofito per baixar per Les Rambles, fins al súper on em compro el dinar i tornar a pujar.

El passeig més acolorit del món on els riures, els crits de localització que es fan els turistes, la cantarella dels venedors “irregulars”, la remor pausada de les passes i el clic de les càmeres de milers de persones, assenyalaven  vida, vacances, famílies, amics... ara regalima dol. El passeig segueix tossudament curull, però la remor de les passes és més clara perquè les veus no s’alcen, els riures no hi son i fins i tot els clics de les càmeres sembla que duen sordina... Ens han ferit.

Ens lleparem les ferides, plorarem als nostres morts, que aquí “nostres” ho son tots, els d’ara, els de fins ara i els que per desgràcia seran a tot el món... perquè nosaltres som així, solidaris. Però, un cop haguem pogut elaborar el dol, repeteixo, cada un al seu ritme, tornarem a mirar endavant , tornarem a confiar, tornarem a mirar de posar el nostre gra de sorra per fer d’aquest món un de millor que llegar als nostres descendents.

El dolor no ens bloqueja, som tossuts; la por no ens atura, som valents; de les caigudes en traiem aprenentatges, som resilients i de les traïcions en traiem força. Estem i estarem sempre oberts... oberts a acollir a qui ens vulgui acompanyar. Això si... ara ja hem dit prou i això també te nom: autoestima. Ja sabem que estem preparats per ser un Estat independent, estructuralment, socialment i mentalment, com deia un escrit que un company acaba de compartir.


Ànim i una abraçada,