28 de juny 2013

De que serveix etiquetar?

Acabo de rebre la revista del Consell General de Psicologia on es pren nota de que el National Institute of Mental Health d’EEUU, la British Psychological Society britànica entre altres organismes i associacions punteres en el món dedicades a la salut mental, a rel de la sortida a la llum de la última versió, rebutgen les classificacions del DSM, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals. El DSM, ha estat la guia per a la identificació i tractament dels patiments mentals al llarg de molts anys tot i necessitar de continues revisions. Ara, però, es camina cap a la concepció d’aquests patiments des d’una visió multifactorial amb origens biopsicosocials que permetran un acompanyament menys medicalitzat i enfocat en trobar maneres més humanes i eficaces per a respondre al patiment mental i emocional.

El DSM o qualsevol manual de diagnòstic de trastorns mentals te el perill de crear etiquetes inamovibles en lloc de fomentar l’esperança. Com diu Allen Frances, psiquiatra i president del grup d’estudi de l’anterior versió del DSM: “ el DSM-5 serà bo per la indústria farmacèutica, però a costa d’un enorme patiment per als nous pacients falsos positius que queden atrapats en la excessiva amplia ret del DSM-5”. Penso que en el nostre camp, com en tants altres, no hi ha “malalties” hi ha “malalts” i cal tractar a cada persona individualment i amb molta cura tenint en compte la seva singularitat.

No vull dir, en cap cas, que tractar amb medicaments un patiment mental o emocional no tingui cap validesa tot i els seus efectes secundaris (que no sempre es valoren prou), efectivament els ansiolitics, els antidepresius, etc. han ajudat a moltes persones en el seu llarg camí cap a la millora. Mireu que dic llarg...  El que vull dir és que n’ha deixat molts atrapats pel camí. Tractar només des de la perspectiva biològica pot suposar per a les persones l’estigmatització per una banda i per l’altra l’abandó de la cerca de l’origen real del patiment. Un origen que te habitualment molt a veure amb les experiències viscudes i la seva interpretació personal i la capacitat d’afrontament. Habilitar a les persones en lideratge emocional i treballar en temes com la resiliència entre altres, potenciar i saber emprar les fortaleses personals, etc. pot ser la contrapartida a l’augment constant en el consum de fàrmacs que en realitat el que fan és suavitzar els símptomes, però en cap cas resoldre’ls i capacitar la persona per afrontar nous reptes. No cal anar a rebuscar en el passat i reviure dolors o traumes... construir des del present i cap al futur és més que possible i altament efectiu.

Treballar amb l’ansietat promovent nous estils de vida, liderar la por amb la racionalització i l’afrontament, etc. , te resultats molt més efectius i duradors que prendre ansiolítics i a l’hora te un efecte directe en l’autoestima i l’autoimatge ja que posa a les nostres mans les eines i la solució. Ja sabeu que personalment soc partidària de habilitar en lloc d’haver de rehabilitar!

Per primera vegada en la història la OMS (Organització Mundial de la Salut) ha establert com a prioritat sanitària la millora del benestar en la població, entenent com a benestar “un estat de complet benestar físic, mental i social”. Tant de bo els humans a l’hora que augmentem la nostra esperança de vida, aconseguim que aquesta sigui de millor qualitat emocional. Està a les nostres mans i és la nostra responsabilitat.


Una abraçada,