Adversitat

¿Pastanaga, ou o cafè?

Una filla es queixava amb el seu pare sobre la seva vida i el difícils que li resultaven les coses. No sabia com fer per seguir endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n'apareixia un altre.

El seu pare, un xef de cuina, la va portar al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va col · locar sobre foc fort. Aviat l'aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, en una altra va col · locar ous i en l'última va col · locar grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir paraula.

La filla va esperar impacientment, preguntant-se què estaria fent el seu pare. Als vint minuts el pare va apagar el foc. Va treure les pastanagues i les va col · locar en un bol. Va treure els ous i els va col · locar en un altre plat. Finalment, va colar el cafè i el va posar en un tercer recipient. Mirant a la seva filla li va dir:

- "Estimada, què veus?"
- "Pastanagues, ous i cafè" va ser la seva resposta.

La va fer acostar i li va demanar que toqués les pastanagues. Ella ho va fer i va notar que estaven toves. Després li va demanar que prengués un ou i el trenqués. Després de treure-li la closca, va observar l'ou dur. Després li va demanar que provés el cafè. Ella va somriure mentre gaudia del seu ric aroma. Humilment la filla va preguntar:

"Què significa això, pare?"

Ell li va explicar que els tres elements s'havien enfrontat la mateixa adversitat: aigua bullint, però havien reaccionat en forma diferent. La pastanaga va arribar a l'aigua forta, dura, però després de passar per la prova s'havia tornat dèbil, fàcil de desfer. L'ou havia arribat a l'aigua fràgil, la closca fina protegia el seu interior líquid, però després d'estar en aigua bullint, el seu interior s'havia endurit. Els grans de cafè però eren únics, després d'estar en aigua bullint, havien canviat a l'aigua.

"- ¿Quina ets tu?", Li va preguntar a la seva filla.
Quan els problemes truquen a la teva porta, com respons? Ets una pastanaga que sembla forta però que quan l'adversitat i el dolor et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?
Ets un ou, que comença amb un cor maleable ? Posseïes un esperit fluid, però després d'una mort, una separació, o un acomiadament t'has tornat dur i rígid? Per fora et veus igual, però ets amargat i aspre, amb un esperit i un cor endurit?
O ets com un gra de cafè? El cafè canvia a l'aigua bullent, l'element que li causa dolor. Quan l'aigua arriba al punt d'ebullició el cafè aconsegueix el seu millor sabor. Si ets com el gra de cafè, quan les coses es posen pitjor tu reacciones millor i fas que les coses al teu voltant millorin.

I tu, quin dels tres ets?

Sociotropía, diguem NO, jo m'estimo.

La Sociotropia a grans trets ve a ser la dependència emocional, un concepte que s'estudia molt però que quasi tots veiem molt lluny del nostre comportament. Abasta des de comportaments prou greus com afecció ansiosa, personalitat autodestructiva, co-dependència o addicció amorosa o simplement la dificultat per dir NO, en resum la necessitat de complaure a tothom.

En la teoria de Beck, es contempla com la dimensió de la personalitat que inclou actituds i creences que impliquen una consideració molt elevada de les relacions interpersonals i una alta dependència emocional dels altres. Es defineix com un patró persistent de necessitats emocionals insatisfetes que s'intenten cobrir de manera desadaptada amb altres persones. Nomes nosaltres podem satisfer les nostres necessitats emocionals.

En la seva vessant més greu pot ser simptomàtic d'estils cognitius de depressió, com per exemple viure centrats en la dependència interpersonal, la necessitat imperiosa d'afecte o el temor i la sobre-valoració del rebuig. Aquestes persones tenen una autoestima molt pobra i un autoconcepte negatiu que en cap cas s'ajusta a la realitat. El seu estat d'ànim sol ser disfòric, amb tendència a patir preocupacions.

I quins son els danys col·laterals? Evidentment si una persona d'aquestes característiques es relaciona amb persones “normals” pot acabar sent realment rebutjada. La baixa autoestima produeix rebuig, no es agradable tractar amb persones que s'estimen i es respecten poc. A més les “peticions” d'atenció constant i d'exclusivitat acostumen a cansar als altres. Tot això, naturalment, te un efecte reforçador de la baixa autoestima i el cercle queda tancat.

Com trencar el cercle?

De veritat creus que tu no ets qui tria ser feliç o infeliç? Activa la teva voluntat!! totes les persones tenim la capacitat (la llibertat i la responsabilitat) de triar i justament això és el que ens fa lliures i agradables als altres. La tria i les seves conseqüències conformen la nostra vida. Rebutjar aquesta idea és creure que algú que no ets tu està a càrrec de la teva vida.

La vida és plena d'eleccions, a cada moment hem de triar i la pitjor elecció que podem fer és la comoditat de no pensar que és el que volem per nosaltres. Tenim la llibertat de rebutjar allò que no volem i triar el que si volem. Reconèixer aquesta voluntat lliure és el primer pas per començar a tenir la vida que volem.

El segon pas és analitzar per quina raó creiem que som o no som valuosos, que pensem que fa que els altres busquin o no la nostra companyia?. Es realment cert i demostrable el que acabes de deduir?? n'estas segur?

No soc intel·ligent

no soc atractiu

no soc simpàtic

soc maldestre

...

Segur?, amb qui ens comparem? Perquè ens comparem? Mai hem donat mostres d'intel·ligència, el nostre CI està per sota del normal? La nostra intel·ligència emocional és nul·la?. Quin concepte tenim de bellesa? Mai ningú ens ha trobat atractius? No tenim cap sentit del humor? Mai somriem? Mai hem fet alguna cosa fantàsticament be? Cap??

Mireu... això no te cap sentit! Feu-vos el favor de pensar en vosaltres sense interferències, sense prejudicis i amb honestedat i veureu que sou valuosos! No necessitem que ningú pensi per nosaltres, no necessitem que ningú opini per nosaltres, no necessitem que ningú visqui per nosaltres! i ningú necessita que visquem per ell/a!!

Complaure a tothom no és possible ni desitjable! Intentar-ho es absolutament perniciós. Sabeu d'on ve aquesta necessitat?, de la POR i recordeu que la por encapsula, la por paralitza, ens fa insegurs...

Estimeu-vos!!! i teniu cura de vosaltres. D'aquesta manera podreu, a més de tenir cura d'altres (fills, pares, amics...), ser protagonistes de la vostra vida. La clau està a les vostres mans.

Una abraçada