28 d’agost 2011

Les quatre potes de l’èxit.



Tenir o no tenir èxit de vegades és una actitud. No parlo només de l’èxit professional o econòmic, que també, parlo d’èxit en general. Anthony Robbins un conegut Coach americà diu que hi ha tres pilars, jo ho rebatejo com les quatre potes de l’èxit (quatre millor que tres, no? i... perdó per l’atreviment mr Robbins). Ell ens proposa que ens enfoquem en allò que volem, que aconseguim les millors eines que necessitem i que estudiem i solucionem els nostres conflictes interns. Jo us proposo un quart pilar, la meva quarta pota, així qualsevol construcció te la màxima estabilitat: Alineeu la vostra vida amb els vostres valors!.

Crear una visió clara i atractiva d’allò que volem aconseguir. Si ens enfoquem en com estem, si estem malament, l’únic que aconseguirem és donar-li més voltes a la nostra situació actual i en realitat fer-la cada vegada pitjor... mireu, això és com quan de petits aprenem a anar en bici, com estem enfocats en que caurem de la bici som incapaços de mantenir l’equilibri i naturalment caiem... és quan sabem que darrera i subjectant la bici hi ha el pare o la mare, per tant no podem caure, quan no tenim cap problema per mantenir l’equilibri malgrat només toquin el seient amb un dit, llavors ens enfoquem en anar endavant!! En la sensació, en l’aire a la cara, en ...

Enfoqueu-vos en allò que voleu, no en allò que no voleu!!! I ... feu-ho de la manera més atractiva que pugueu! Seguint amb l’exemple de la bici, imagineu la velocitat, penseu en el paisatge que veureu, en ... tot allò que faci que tingueu moltes ganes d’aprendre a anar en bici!

No us enfoqueu en els problemes o cada vegada en veureu més... i això anul·la la vostra creativitat. El nostre cervell, que és una màquina meravellosa, s’entesta en dirigir-nos cap allò que pensem.

Aconseguir el millor. Un cop enfocats i amb una visió clara i atractiva del que volem aconseguir, el que hem de buscar és les millors eines. Continuant amb el símil d’aprendre a anar en bici... si ho fem amb sabates de pallasso malament no? Si no confiem en la persona que subjecta pel darrera...malament no? Si la bici no te frens o les rodes punxades.... Trobeu el que necessiteu per aconseguir el millor! Si us cal preparació feu-ho, si us cal consell busqueu-lo, si us cal equip trobeu-lo! I si no sabeu el que necessiteu estudieu com ho han fet els que han aconseguit allò que vosaltres voleu i imiteu-ho donant-hi el vostre toc personal!

Solucionar els conflictes interns. Evidentment per molt que us enfoqueu i que trobeu les millors eines, si el que voleu aconseguir és anar en bici i donar la volta al món però no esteu disposats a que us facin mal les cames... malament. Vull dir que us heu de comprometre i treballar força. Atenció a les pors, son també brou de cultiu de conflictes interns i ja sabeu que les pors irracionals només es vencen per exposició. Analitzeu les vostres pors i valoreu si tenen realment sentit i si no... ja sabeu...

Alineeu la vostra vida amb els vostres valors. Per molt que racionalment vulgueu aconseguir una fita, si aquesta és oposada als vostres valors mai serà un èxit total i naturalment aconseguir-la no us faria feliços. Estudieu quins son els vostres i esbrineu si el que voleu aconseguir s’hi ajusta.

I... un últim apunt, Celebreu cada pas endavant! Celebrar ens col·loca en un estat d’ànim idoni per a seguir!!! No perdeu cap oportunitat de celebració!!!! Lligueu les quatre potes! Si en feu un “zuncho” la construcció serà molt més forta!.

25 d’agost 2011

Canviar l’estat d’ànim

L’estat d’ànim es conforma en funció de les nostres emocions i una emoció és una agitació de l’ànim acompanyada de commoció somàtica forta (Pinillos 1975), per triar una definició.

Cal recordar que l’emoció comporta reaccions fisiològiques; el diencèfal i el sistema vegetatiu hi són afectats, i el camp perceptiu en resulta estretit i enfosquit. I que aquestes reaccions fisiològiques van directament relacionades amb la percepció que tenim d’un determinat fet que és el desencadenant. Mireu que parlo de la nostra percepció de la realitat i no de la realitat.

Que vol dir tot això?, doncs que en el moment en el que percebem un fet determinat, aquest desencadena una emoció determinada que es reflexa en tres sistemes o components: (1) el neurofisiologicobioquímic, (2) el motor o conductual (expressiu) i (3) el cognitiu o experiencial (subjectiu). I activa una part del sistema nerviós, el SN simpàtic o el parasimpàtic, en funció del tipus d’emoció.


Hem de tenir present que els estats d’ànim tant positius com negatius, amb més o menys intensitat, estan sempre presents en la vida de les persones i poden condicionar tant els processos psicològics com el comportament.

Les emocions eren considerades com substrats perillosos del nostre passat animal que ens fan comportar de manera irracional. Segons això, l’home racional era aquell que pot viure allunyat de les seves emocions. Afortunadament, des de la psicologia s’ha començat a veure recentment que les emocions no són ni molt menys una cosa menyspreable ni irracional. De fet, com indiquen estudis interdisciplinaris recents que combinen fisiòlegs, neuròlegs, psicòlegs i altres neurocientífics, les emocions són vitals a l’hora de prendre decisions i ens ajuden, en la majoria dels casos, a adaptar-nos al nostre entorn. D’altra banda, les decisions que prenem fonamentades en les nostres emocions són –en la majoria de vegades– tan racionals com les que podem fer només amb “pensament pur”. Les emocions són un tipus especial de procés cognitiu que mereix tanta atenció com qualsevol altre. De fet, les emocions exerceixen una gran influència sobre la resta de processos psicològics, per exemple, la percepció, la memòria, l’aprenentatge o el pensament. Podem dir, que en contra del que es creia anteriorment, són precisament les emocions, la seva varietat, les que donen el fet diferencial i emblemàtic de l’existència humana. Enteneu, doncs, per què és tant important liderar les nostres emocions?.

Convé assenyalar que encara que l’experiència emocional és interna,l’objecte d’aquesta, el que la produeix, pot ser extern (una situació) o intern (un pensament). Això és el que ens dona l’oportunitat de liderar les nostres emocions i per tant canviar el nostre estat d’ànim.

Penseu que per estudiar experimentalment les emocions s’utilitza la inducció emocional i naturalment és aquesta inducció la que aquí ens interessa. L’autoinducció no només és possible, és del tot habitual en els humans! Feu un exercici de memòria... quin tipus de música us ve de gust sentir quan esteu activats? I quan esteu tristos?... doncs si voleu estar activats, podeu començar per posar-vos la música que us activa! Ja em direu que és el que passa, si?

Entrenem, doncs, la regulació emocional? Aquest entrenament se centra en la substitució de l’emoció que s’està sentint per una altra. La manera d’assolir la substitució és, en primer lloc identificar el tipus d’emoció que sentim i en segon lloc, buscar estímuls interns o externs que promoguin la vivència de l’emoció que es desitja.

Per exemple: Lectura, visionat de pel·lícules, olors, audició de música, recordar situacions viscudes, manipulació de la musculatura facial (mireu-vos al mirall i canvieu la posició dels músculs!)... Serveix tot el que us passi pel cap!

I recordeu que les reaccions emocionals expressen el nostre estat afectiu, però també regulen la manera en què els altres reaccionen davant nostre, veieu com es retroalimenten? Doncs mireu d’actuar en conseqüència!!!

16 d’agost 2011

l'Amistat


L’Amistat (en majúscules) personalment l’entenc com un art: l’art de donar. Si sentim per algú aquesta emoció i és sincera i completa el que fem és donar. Donar suport incondicional, confiança plena, afecte… teixim una xarxa per què el nostre amic o amiga puguin viure la seva vida sense “perills” en allò que estigui en la nostra mà, una xarxa que si cau, el reculli i el bressoli fins que es pugui recuperar i tornar a viure plenament, una xarxa que, si no cau, no li impedeixi cap moviment.

No sempre donant rebrem però si moltes vegades i aquí està el repte. L’Amistat és donar per generositat i sense interès i és d’aquest donar del que obtenim més satisfacció i per tant més felicitat.

Avui us proposo la lectura d’un conte de la meva amiga Cristina Catarecha. El caso de la trapecista sin red. La foto també es seva, veureu que tant les paraules com les imatges no tenen desperdici!.

El caso de la trapecista sin red

Tengo cita con el Notario, dijo Mercedes. Bien, espere un momentito por favor, contestó la escuálida secretaria mientras consultaba la agenda de sobremesa. Pase, haga el favor. Señor Quintero, la señora de Biedma, presentó la Escuálida evaporándose segundos después.

El Notario, joven y guapo, como para romper todos los cánones, le tendió su mano cálida y afectuosa mientras la miraba con curiosidad.

Señora de Biedma, lamento la pérdida. Nunca es fácil en estos casos pero lo de hoy es, por lo inhabitual, muy especial. Mientras pronunciaba estas palabras había depositado sobre la mesa una pequeña caja de terciopelo verde y un sobre alargado de color naranja.

Mercedes le miraba atónita.

Hacía un par de semanas, al finalizar su actuación en el circo El Gran Salto, un hombre se le acercó entregándole una especie de citación; cuándo ella quiso reaccionar y preguntarle, él ya había desaparecido.

Mercedes era una gran estrella del trapecio, reconocida a nivel mundial desde que 13 años atrás –apenas cumplidos los 14- su número alcanzó la fama en Madrid, de allí saltó a las mejores carpas del mundo. Su arriesgado número sin red no dejaba indiferente a nadie. No había vuelto allí desde entonces y le entusiasmaba el hecho por haber sido el escenario de sus inicios. Durante casi 10 meses había estado viviendo con su madre en una pequeña pensión de Lavapiés –Casa Carlota- intentado salir adelante en el difícil mundo del circo. Los bonitos recuerdos se mezclaban, tercamente, con las dificultades vividas en aquella época.

Carlota era una vieja cubana que acogía con cariño a todos y por muy poco dinero. Había tenido entre sus faldas a Mercedes contándole asombrosas historias de su querida Habana al calor de los pucheros. De eso hacía ya tanto que parecía otra vida.

¿Qué habrá sido de Carlota? pensó Mercedes.

Un carraspeo de Don Quintero le hizo volver a la realidad de la estancia.

Bien, veo que no conoce el motivo de esta reunión, dijo el Notario. No, contestó ella temiendo haberse metido en algún lío del todo inesperado.

Verá, continuó él, hace exactamente un mes – el 1 de septiembre- Doña Carlota del Valle Armenteros falleció de un paro cardíaco en su casa de Lavapiés. En su testamento dejó esto para usted. Debe conservarlo y no abrir la caja hasta pasados 31 días a partir de mañana. El día 1 de noviembre podrá abrirla y leer el contenido del sobre, no antes. ¿Está de acuerdo?

Sí, dijo ella asombrada, supongo que sí. Muchas gracias. Bien, pues nada más; con este acto quedan cumplidas las últimas voluntades de Doña Carlota. Buena suerte.

Se despidieron y Mercedes se dirigió a su casa en el campamento del circo –una gran casa con ruedas a la que no le faltaba ninguna comodidad- con la caja y el sobre en el interior de su bolso. Su cabeza no paraba de pensar; no entendía nada.

Dejó la caja de terciopelo verde y el sobre naranja en el interior del primer cajón de la cómoda de su dormitorio. Durante el resto del día se dedicó a entrenar duramente, no podía relajarse en absoluto pues su vida dependía de ello. Se acostó cansada y pensativa y dejó que el sueño la abrazara hasta el total abandono. Le pareció oír algo, como un rasgueo, pero no pudo hacer caso, el sueño la había poseído.

Al día siguiente, al levantarse, vio el cajón de la cómoda ligeramente entreabierto. Lo abrió del todo y le pareció que la caja estaba algo ladeada. Sin darle más importancia, la recolocó, cerró de nuevo el cajón y se dirigió a la carpa.

Los días transcurrían entre funciones y duros ensayos y las noches, en cuánto apagaba la luz, se convertían en un crisol de sensaciones y pequeños ruidos que nunca conseguía identificar. Tenía la sensación de no estar sola y de que alguien rondaba por allí con el sigilo de un gato. Si encendía la luz precipitadamente todo parecía detenerse y el cajón, como desde el primer día, aparecía siempre ligeramente abierto. Al cerrarlo por la mañana parecía pesar más y más.

Mercedes estaba muy intrigada con la entrega del Notario y no se le ocurría, ni de lejos, qué podía haberle dejado Doña Carlota ¡Pobre mujer, si no tenía riqueza alguna! al menos hasta donde ella sabía, se decía Mercedes.

Estaba cansada, los años se desgranaban lentamente y la lesión de clavícula tras aquella casi caída en Berlín le pasaba factura. Milagrosamente en aquella ocasión salvó la vida. Era aún joven para retirarse pero lo arriesgado del número no permitía fallos y ella ahora no estaba al 200%.

Faltaban 2 días para el 1 de noviembre.

Pasó la última noche apenas sin dormir, ni siquiera el cansancio de las exitosas funciones podía con ella. No dejaba de mirar ese cajón entreabierto, hoy más que nunca, y a la luz de la luna que se deslizaba por la ventana le pareció descubrir un brillo fugaz y unos pasos suaves. Se arrebujó entre las mantas y cerró los ojos con fuerza. Tenía miedo.

A la mañana siguiente el cajón totalmente abierto le dejaba al descubierto algo que ella desconocía y, sobre eso, la caja de terciopelo verde y el sobre naranja. Era 1 de noviembre, llegó el momento.

Se sentó en el borde de la cama y abrió el sobre.

Su piel, erizada. Sacó una carta.

Querida Merceditas,

si lees esto es que ya no estoy en el mundo de los vivos. No te preocupes por mí, yo estoy bien, con los míos, con los que quiero. Siempre he recordado con nostalgia aquellos meses que tú, mi niña, y tu querida mamá, pasasteis en mi humilde casa. Tú fuiste, durante ese tiempo, la niña que yo nunca tuve y así siempre te he considerado. He cuidado de ti en la distancia, con mis santerías, con las enseñanzas de los más sabios y ahora quiero seguir haciéndolo.

Abre la caja.

Mercedes soltó, entre lágrimas, el sobre naranja y cogió la caja de terciopelo verde. La abrió.

Dentro una araña de oro blanco y brillantes parecía descansar plácidamente mirándola a los ojos.

Guárdala siempre contigo, será tu ángel custodio, seré yo. Ahora mira mi otro regalo.

Mercedes extrajo una prenda. Era un precioso traje de trapecista confeccionado como por miles de pequeñas gotas brillantes en un micro rosario perfecto. Era de un tejido desconocido, como una seda especial, finísima y bellísima de color blanco grisáceo.

Mercedes, a partir de hoy ponte este traje, es tu red. Estarás siempre a salvo, nada podrá ocurrirte allá arriba.

Durante ese mes, cada noche la araña cobraba vida. Salía de su caja-casa verde y tejía una preciosa tela de araña, mágica y única. Un manto protector perfecto.

Mercedes estuvo siempre a salvo y su éxito siguió años y años.


06 d’agost 2011

Agraïment


La imatge és de Pedro Arnay

Sembla mentida, aquest modest blog que va començar com una aventura personal de servei als altres ja te tres mil visites!

Moltes gràcies a tots.

No, no us penseu que aquest post només és una nota d’agraïment… la gratitud és un sentiment lligat al reconeixement, a la lleialtat, a l’afecte, a la solidaritat, la satisfacció i també a la felicitat i ja sabeu quina és la meva senyera… el Canvi Personal per aconseguir la felicitat!

Els nombrosos estudis que hi ha sobre el tema, demostren que les persones conscients del que tenen, que aprecien allò que han aconseguit i que practiquen l’agraïment son més felices, optimistes i tenen una autoestima equilibrada.

Només el fet de pensar en les coses o les persones per les que ens sentim agraïts augmenta la nostra felicitat. Ens dóna una sensació de serenitat, de pau i d’alegria. I jo em sento molt agraïda per les vostres visites!

Es curiós, però, que això que en el fons tots sabem i hem experimentat… se'ns oblida i tret dels moments realment assenyalats com a susceptibles d’agraïment –aquells en els que no seria políticament correcte no fer-ho ;) – ens costa molt adonar-nos de la quantitat de coses que al cap del dia podríem agraïr!

Us proposo un exercici personal:

Esteu atents i cada dia abans d’anar a dormir penseu en quines coses, persones o situacions us han fet sentir agraïts: a la parella per acompanyar-vos en el trajecte vital, als fills per les experiències que us fan viure i per l’amor incondicional que han despertat en vosaltres, als amics per la seva lleialtat, a la natura per aquest dia meravellós, al veí del tercer pel somriure de bon matí a l’ascensor, al cambrer que recorda el que preferiu, al company de feina pel suport constant…

I com a segona part d’aquest exercici… sempre que pugueu, feu que els receptors del vostre agraïment ho sàpiguen ! – dic sempre que pugueu ! no cal anar pel món fent el babau!! Mireu que si al veí del tercer que us somriu de bon matí l’abraceu i li doneu les gràcies pensarà que us heu torrat! – Hi ha moltes maneres d’agraïr i us repto a que les trobeu!!!!

I repeteixo, moltes gràcies per la vostra companyia!

Hi ha una cançó que ja te molts anys... que us recomano per recordar que hi ha mil coses per les que hem d'estar agraïts.




02 d’agost 2011

Els efectes de les emocions positives

Els efectes derivats d’experimentar estats afectius positius (emocions positives) s’estudien actualment a tot el món. Alguns dels que han trobat investigadors com Selligman, Carmelo Vázquez, Avia, Isen, Aspinwall, Staudinger, Fredrickson i altres són:

  • El judici cap als altres i cap a un mateix és més indulgent.
  • Ajuda a codificar i recuperar millor els records positius.
  • Genera un pensament més flexible i creatiu.
  • Genera més repertoris de conducta.
  • Permet el canvi per raons positives (no com fugida).
  • Redueix el dubte.
  • Es generen conductes altruistes.
  • Permeten contrarestar afectes negatius.
  • Es tolera millor el dolor físic.
  • Afavoreixen la resistència davant l’adversitat.

Recordeu... entre altres! Val la pena, no?

Per què és important estudiar i potenciar les emocions positives? En primer lloc perquè la seva absència i/o presència és també font de diagnostic de possibles patologies i en segon lloc per què potenciant-les restem pes específic a les negatives, tot i que no es pot considerar que en un entorn d’emocions positives no hi caben les emocions negatives i a la inversa, no siguem ingenus!.

Estem acostumats a buscar respostes a la disfuncionalitat sense tenir en compte aquelles coses que resten preservades: les virtuts, les fortaleses, allò de positiu que té una experiència traumàtica (no hay mal que por bien no venga...) i els aprenentatges que en sorgeixen i en canvi, seran aquestes les que ofereixin el punt d’inflexió entre la permanència en un estat disfuncional o la recuperació i fins i tot el fet de sortir-ne reforçat. Vosaltres trieu!

Sembla demostrat, però, que els efectes dels estats positius poden resultar menys immediats que els dels estats negatius -caure en la tristor, la ràbia, l'angoixa, és molt ràpid i evident. La pau, l'equilibri personal, etc. son estats que poden passar desapercebuts en altres si no estem atents- i d’aquí l’oblit durant segles del seu potencial. D’aquí també sorgeix, penso, la poca disposició dels humans de treballar en potenciar les emocions positives tot i els efectes perdurables i absolutament beneficiosos en tots els àmbits. Som essers amb poca paciència i poca disponibilitat cap al treball personal...

Que us sembla? Fem una mica més d’esforç i obtenim molts més beneficis??? Ja veieu el llistat que ens plantegen els estudiosos, sé que val la pena.