19 de setembre 2010

Un dia especial… per mi



Avui és, per mi, un dia especial. Fa... mmm molts anys ja, que un dia 19 de setembre vaig obrir per primera vegada els ulls. Els dies com avui acostumo a fer balanç i us he de dir que de tots aquests anys de l’únic que em penedeixo és d’allò que no he fet: per por, per manca de temps, per desídia, pel que diran, pel no seré capaç, per això no toca.... i em penedeixo també d’allò que no he dit: altra vegada per por, per timidesa, per “ja tindré temps”...
Com us deia, vaig obrir per primera vegada els ulls. Hi ha moltes maneres d’obrir els ulls, la física, el fet d’obrir les parpelles i totes aquelles altres que signifiquen “eureka”! ostres! Cony clar!.... i que fan de la vida quelcom molt més interessant. I son aquestes últimes les que no es prodiguen si tenim molt bagatge en el llistat dels penediments.

Ja fa temps que em vaig comprometre amb mi mateixa a obrir els ulls i mirar. Em vaig comprometre que en el meu llistat de penediments no hi hagi noves entrades (alguna encara cau...), em vaig comprometre a actuar, a enfocar-me en allò que vull, a perseverar i no tirar la tovallola, a intentar aportar valor (per poquet que sigui) amb cada moviment del meu dia a dia, a viure els canvis sense por, a prendre decisions amb valentia, a deixar-me sorprendre per tot el que té de bo la vida i gaudir-ho i que tot el que te de trist, negatiu, dur, etc. em serveixi d’aprenentatge. Em vaig comprometre a no interpretar el que els altres pensen o diuen (escoltar-los es suficient i molt més útil), a fer costat als que estimo, a simplificar i a creure que si vull i m’esforço, sóc capaç de fer moltes coses. I si, us he de dir que ho estic aconseguint (si treballes a tope per aconseguir una fita, l’aconsegueixes!) i el que és molt més important: em sento molt bé, plena de projectes, il·lusions i reptes.

La funció d’un coach no és aconsellar, per tant no us aconsellaré... cada un de vosaltres sap molt bé el que vol i quins recursos te o els que li cal tenir. Mireu dins i fora i sabreu que és el què voleu, el què necessiteu i que és el què heu de fer per aconseguir-ho. No necessiteu consells... FEU-HO!
Hi ha una frase que m'agrada molt: La vida no es mesura pel número de vegades que respirem, sinó pels instants que ens tallen l’alè.

15 de setembre 2010

Desprès de les vacances…

Bon dia a tots i totes! La tornada a la rutina, al treball o a la cerca d’aquest, a matinar, a córrer que cal portar als nens al cole! que marxa el tren, … de vegades la veiem com una veritable tortura, tots hem sentit parlar de la síndrome post vacances. No acostuma a ser un moment de reflexió, de nous propòsits, de nous reptes! i... si la mirem d'una altra manera??? i si fixem objectius?, reprenem aquells que es van anar diluint amb el pas dels dies ...tots en fem quan canvia l'any, no?. Els reprenem ara??

Què us sembla si aprofiteu aquest moment per contestar-vos a unes preguntes i decidir com voleu viure aquest àmbit (el professional) de la vostra vida??

Us proposo que anoteu sota de cada pregunta les vostres respostes, així definireu objectius.

Comprometeu-vos amb vosaltres mateixos/es a lluitar per allò que voleu i sobre tot, actueu, sense entrar en acció (només fent llistes...) es impossible el canvi.

1. Com em sento al tornar a la feina? O ...com em sento buscant feina?

2. Què és el que em fa sentir així?

3. D'aquest sentiment quina part és responsabilitat meva?

4. Que vull realment?

5. Que m'agradaria canviar? (que hauria jo de canviar?)

6. Quines son les primeres passes que he de fer, que només depenen de mi i que puc començar a fer ara mateix per tal d'aconseguir allò que vull?

7. Amb quines dificultats em puc trobar per fer aquestes primeres passes?

8. Necessitaré ajut o suport per superar aquestes dificultats? de quin tipus?

9. De quina manera sabré per quin camí vull anar? quin pot ser l'indicatiu?

10.Com faré que els canvis que inicio ara siguin duradors en el temps?

Recordeu que aconseguir un somni, millorar la qualitat de vida, iniciar canvis, etc. i gaudir-ho profundament només es pot aconseguir a base de treball personal, de constància i compromís. Que per canviar el nostre entorn el que podem fer és canviar nosaltres. Hi ha una frase que vaig sentir no fa massa i que em va agradar molt:


Recorda que quan assenyales a algú amb el dit, per culpar-lo d’alguna cosa, hi ha tres dits, que t’assenyalen a tu.

11 de setembre 2010

Brossa no, gràcies!



Un altre conte... espero que us agradi.


La Ley del Camión de Basura

Me subí a un taxi rumbo a la Estación Central del Ferrocarril y cuando íbamos por el carril de la derecha, por poco nos estrellamos con un carro que así de repente y de la nada salió como bólido de donde estaba estacionado.

El conductor del taxi en que iba alcanzó a frenar a todo lo que daba, el taxi se derrapó y por un pelo de rana casi le pegamos al auto que quedó frente a nosotros.

Después de esto, el conductor del OTRO auto, el tipo que casi causó el accidente, asomando la cabeza por la ventanilla comenzó a gritarnos una cantidad horrible de insultos y majaderías.
Todavía recuperándome del susto, lo que acabó de sacarme de mis casillas fue la actitud del chofer de mi taxi, quien en forma extremadamente amistosa y cortés le sonreía y saludaba con la mano al conductor del otro auto.

Yo estaba furioso y confundido, pero no me quedé con las ganas y le pregunté al chofer de mi taxi que por qué se ponía a sonreír y saludar al tipo que casi nos hizo chocar, arruinar su taxi y posiblemente hasta enviarnos al hospital.

Entonces, el taxista con voz pausada me contó lo que ahora yo llamo “La Ley del Camión de Basura”.

Mire, me dijo: ¿Ve aquel camión de basura? Sí, le dije, ¿y eso qué tiene que ver?-Pues, así como esos camiones de basura existen, hay muchas personas que van por la vida llenos de basura, frustración, rabia, y decepción. Tan pronto como la basura se les va acumulando necesitan encontrar un lugar donde vaciarla, y si usted los deja seguramente le vaciarían su basura, sus frustraciones, sus rabias y sus decepciones. Por eso cuando alguien quiere vaciar su basura en mí, no me lo tomo personal; sino tan sólo sonrío, saludo, le deseo todo el bien del mundo y sigo mi camino. Hágalo usted también y le agradará el haberlo hecho, se lo garantizo.

A partir de ese día comencé a pensar qué tan a menudo permito que estos Camiones de Basura me atropellen; y me pregunto a mí mismo cuán a menudo recojo esa basura y la esparzo a otra gente en casa, en el trabajo o en la calle. Así que me prometí que ya jamás lo iba a permitir.

Deixem eixugar la Ira

He intentat documentar el conte que us presento… posar-vos el nom de l’autor, etc. però sembla que no es coneix, valguin aquestes lletres per donar-li les gràcies.

Mariana se puso toda feliz por haber ganado de regalo un juego de té de color azul. Al día siguiente, Julia, su amiguita, vino bien temprano a invitarla a jugar. Mariana no podía pues saldría con su madre aquella mañana. Julia entonces pidió a Mariana que le prestara su juego de té para que ella pudiera jugar sola en el jardín del edificio en que vivían. Ella no quería prestar su flamante regalo pero ante la insistencia de la amiga decidió, hacer hincapié en el cuidado de aquel juguete tan especial.

Al volver del paseo, Mariana se quedó pasmada al ver su juego de té tirado al suelo. Faltaban algunas tazas y la bandeja estaba rota. Llorando y muy molesta Mariana se desahogó con su mamá. - ¿Ves mamá lo que hizo Julia conmigo? Le presté mi juguete y ella lo descuidó todo y lo dejó tirado en el suelo.

Totalmente descontrolada Mariana quería ir a la casa de Julia a pedir explicaciones, pero su madre cariñosamente le dijo:
- Hijita, ¿te acuerdas de aquel día cuando saliste con tu vestido nuevo todo blanco y un coche que pasaba te salpicó de lodo tu ropa? Al llegar a casa querías lavar inmediatamente el vestido pero tu abuelita no te dejó ¿Recuerdas lo que dijo tu abuela? Ella dijo que había que dejar que el barro se secara, porque después sería más fácil quitar la mancha.
Así es hijita, con la ira es lo mismo, deja la ira secarse primero, después es mucho más fácil resolver todo.
Mariana no entendía todo muy bien, pero decidió seguir el consejo de su madre y fue a ver el televisor. Un rato después sonó el timbre de la puerta.

Era Julia, con una caja en las manos y sin más preámbulo ella dijo:
- Mariana, ¿recuerdas al niño malcriado de la otra calle, el que a menudo nos molesta? Él vino para jugar conmigo y no lo dejé porque creí que no cuidaría tu juego de té pero el se enojó y destruyó el regalo que me habías prestado. Cuando le conté a mi madre ella preocupada me llevó a comprar otro igualito, para ti. ¡Espero que no estés enojada conmigo. No fue mi culpa.!
- ¡No hay problema!, dijo Mariana, ¡mi ira ya secó! Y dando un fuerte abrazo a su amiga, la tomó de la mano y la llevó a su cuarto para contarle la historia del vestido nuevo que se había ensuciado de lodo.
Nunca reacciones mientras sientas ira.
La ira nos ciega e impide que veamos las cosas como ellas realmente son. Así evitarás cometer injusticias y ganarás el respeto de los demás por tu posición ponderada y correcta delante de una situación difícil.



Recordeu, deixeu eixugar la ira!!!!