29 d’abril 2011

Valentia, allò que forja herois.

La valentia un altre valor una altra qualitat que podem practicar i interioritzar fins fer-la nostra.

Ser valent no vol dir ser arriscat i temerari, no vol dir no sentir por o vergonya. Ser valent significa ser capaç d’afrontar la realitat, afrontar els nostres actes i responsabilitzar-nos en, defensar allò que sabem correcte, ajudar a qui ho necessita i també ser capaç de demanar ajut si ens cal. Atenció a aquest últim punt... per demanar ajut de vegades cal grans dosis de valentia i no, no podem fer totes les coses sols.

Ser valent significa, entre altres moltes coses ser capaç de canviar, de modificar hàbits, de superar l’adversitat, de fer coses realment importants. De donar-li la volta a la nostra percepció de la realitat i positivar-la. La primera reacció davant allò que no és com esperem és la de deixar-nos portar pel desànim. Em podeu explicar en què ens ajuda això? En RES! Sé que ho heu comprovat, tots ho hem comprovat...

No, això tampoc és fàcil. L’Entrenament per a la Valentia també requereix esforç personal. Requereix que dia a dia davant qualsevol adversitat parem un moment i fem l’exercici de reflexió que requereix tota emoció negativa. Us linko aquí una entrada al blog que ho explica... . Com us deia no és fàcil però si que és possible! I us asseguro que molt gratificant.

Mireu, el més fàcil per un ésser humà és deixar-se portar per les circumstàncies, siguin “bones” o “dolentes” (si voleu veure exemples molt durs i extrems però reals us suggereixo aquest vídeo del Professor Philip Zimbardo, un extraordinari psicòleg social que estudiem tots els psicòlegs). El prof. Zimbardo afirma que dins de cada un de nosaltres hi ha un diable i un àngel. Us linko una altra entrada del blog, la baralla dels llops.

La valentia fa que les persones ordinàries (normals) puguin obtenir resultats extraordinaris.

Voleu obtenir de la vida el millor? Sigueu valents! Assumireu riscos però obtindreu el millor de vosaltres i de tot el que us envolta.

Hi ha una frase que crec que s’atribueix a A. Schopenhauer i diu, més o menys així:

No és la dificultat la que impedeix que ens atrevim, doncs de no atrevir-nos ve tota dificultat.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

He utilitzat per aquest post una fotografia del volcà Fuji del Japó, penso que la cultura d'aquest país és una forja de valents i il·lustra, per mi, el que vull compartir amb vosaltres. Desconec l'autor :(

He demanat al cos de Bombers Voluntaris de Corbera una imagte, si entreu al seu Flickr veureu que en tenen de molt maques. Si m'autoritzen també l'afegiré... son persones ordinaries que fan coses extraordinàries.

22 d’abril 2011

Amabilitat, el seu poder.


L’amabilitat és un valor una qualitat que podem practicar i interioritzar. Una disposició afectuosa, complaent i afable cap als altres (sense extrems empalagosos...i sense oblidar mai l’assertivitat) reverteix, normalment, en la mateixa actitud cap a nosaltres tant per part dels altres com per nosaltres mateixos. M’explico... si ets capaç de ser amable amb els altres també ho seràs amb tu mateix (a més de que per norma els altres ho seran també amb tu). Uf ! quin embolic de paraules!! No?
Que vull dir amb aquest embolic de frases?
En primer lloc que normalment anem pel món amb la mirada perduda cap a la dreta o esquerra, a baix, al mig, a dalt, en funció de si estem recordant, imaginant, cantant interiorment o “veient” diferents coses amb la ment. Anem embolicats en el nostre món interior i poc cas li fem al món que ens envolta (això es dóna molt més en ciutats grans, es curiós...) No ens ha d’estranyar, doncs, que de tant en tant algú ens clavi el colze per passar, que algú ensopegui amb nosaltres pel mig del carrer, que no ens ajudi ningú si ens cau la bossa, que anem amb crosses i ningú ens deixi seure al bus... no ens veu ningú!!! Ni veiem ningú... I si estem atents? I si mirem el que ens envolta?? I si ho apreciem???
En segon lloc que normalment (mireu-vos!) anem arrufant les celles i amb un rictus d’allò més antipàtic. Apa! Que aneu pel món criant arrugues! Destenseu-vos!
En tercer lloc anem amb les espatlles o bé despenjades (sense cap ànim) o bé el coll embotit en elles i el cos endavant (pressa, mal humor...). Ei! Que aquestes postures (i sé que ho heu provat...) us enfoquen cap allò que transmeten! Ja son ganes d’anar per la vida sense ànim o emprenyat...
En quart lloc el somriure... on l’hem deixat? Ara direu... si home, anirem somrient com babaus a tort i a dret! Aquesta s’ha begut l’enteniment... No cal arribar a tant! Només que recordeu que el món no us te mania. Si demaneu pas, si pregunteu l’hora, si compreu el diari i somrieu, el més normal és que trobeu el mateix, un somriure.
Tot això i mil coses més, de les que podríem estar parlant-ne fins demà, poden canviar el rumb del vostre dia i ho sabeu, ja que rebreu molt millors sensacions des de fora de vosaltres.
I continuo... ja sabeu que no acabo mai!
Siguem amables amb nosaltres mateixos també! Massa sovint ho oblidem...
Perdoneu-vos les espifiades, d’errors tothom en comet. No us maltracteu amb el llenguatge. No us maltracteu amb coses que físicament us deterioren. Teniu-vos consideració, si una cosa us fa il·lusió mireu de fer-la, si hi ha coses que no us agraden eviteu-les tant com pugueu. Mimeu-vos tot el que pugueu. No és veritat que a aquest món hem vingut a patir!!! Si tenim la capacitat (i la tenim) de canviar coses, d’evolucionar, d’aprofitar l’entorn per “construir” millors vides, si podem tenir cura, si podem estimar, etc. etc. potser el que hem vingut a fer aquí és a ser feliços! No?
Foto: Isabel60
Moltes gràcies Isabel.

11 d’abril 2011

Les emocions. La Por



Cuando me decidí a afrontar mis miedos me di cuenta que la mayoría de mis temores fueron provocados por mi propio miedo y lo que ocasionó ese miedo fue el temor a afrontarlo. Autor desconegut.
La por és en realitat quelcom imprescindible per la vida... sense por no hi ha prudència. És una més de les emocions i per tant el primer que hem de fer amb ella és acceptar-la i conèixer-la, analitzar-la i si no te sentit descartar el sentiment, alleugerar els músculs i relaxar-se. Fàcil? No! Possible, SI!!!.
Ja em parlat altres vegades de les emocions. Són, de fet, el nostre motor, sense emocions no és possible viure! Normalment es desencadenen en la part més primitiva del nostre cervell, en la part més animal. Són les que ens protegien la vida...
“Les emocions són impulsos d’aparició abrupta que ens porten a actuar, programes de reacció automàtica amb els quals ens ha dotat l’evolució”.
Daniel Goleman (1996).
Una emoció ens dóna una informació molt valuosa de nosaltres mateixos, del que ens importa, del que necessitem i de cap a on volem anar. Penseu-hi, ens connecta amb qui som en realitat, l’emoció, doncs, és (com diu la Mireia Cabero, especialista en emocions) una potencial enriquidora del desenvolupament personal i l’autolideratge. Les emocions, totes, són molt més que útils, són necessàries.
Només quan les emocions son invalidants, cal entrar en acció amb el Neocortex ;) . Llavors si, cal que processem el que sentim i decidim com volem afrontar-ho.
"Cuando nos encontramos ante una situación de miedo nuestro cuerpo sufre una serie de cambios: el corazón palpita con más velocidad para enviar sangre a las extremidades y al cerebro, las pupilas se dilatan, y se producen tres hormonas: la adrenalina, la noradrenalina y los corticoides, también llamados hormonas del miedo. Los corticoides impiden que se produzca la conexión entre nuestras neuronas, la sinapsis, que como sabemos es la base de la creatividad.
Por tanto, es biológicamente imposible que una persona sea capaz de desarrollar todo su potencial cuando vive en una situación constante de miedo. Se paraliza. Pilar Jericó (2006)."
Tot això que explica la Pilar Jericó, per mi una de les persones que més saben sobre la por ja que porta anys estudiant-la, fixeu-vos-hi, els canvis que provoquen les hormones que anomena, ens preparen per córrer, per veure millor als nostres enemics, etc. a la vegada que ens impedeix raonar correctament.
Hi ha molts tipus de por invalidant o si més no negativa, jo la classifico com :
  • La por a la mateixa por. Aquesta és la més difícil de controlar és la por a allò desconegut.
  • La por a fracàs. No seré capaç de... jo no puc... (que de vegades s’amaga darrera d’un no vull...)
  • La por a l’abandó o la pèrdua. Tant pot ser a que ens deixin, com a la pèrdua de la joventut, de la salut, del poder adquisitiu, de ....
Atenció que aquesta por, de vegades, ens impedeix avançar! No ens permet arriscar-nos i si no ens aventurem una mica, difícilment sortirem d’allò que ja coneixem, ens agradi o no. I si no ens agrada com vivim, em podeu explicar què estem fent???
No tingueu ... anava a dir por! No tingueu ... ostres només em surten emocions, vergonya? Be, no us faci pal dir a les coses pel seu nom, tots tenim moltes pors, son humanes i no entenen d’edats ni de sexes (no cregueu en falsos mites...). La única manera d’avançar davant d’una por és afrontant-la i el primer pas és donar-li nom al sentiment.
No deixeu que la por us paralitzi, no deixeu que tants milions d’anys d’evolució no serveixin per res!
Si no tinguessis por de... Que faries? Com ho faries? Que diries? Si tens les eines necessàries per sortir-te’n de que tens por?

03 d’abril 2011

La mirada dels nens

No perdeu mai aquest mirar... Els nens molt petits absorbeixen allò que els envolta d’una manera especial que perdem quan ens anem encaminant cap a l’adultesa. Aprenen coses tant vitals com a moure’s, a parlar, a relacionar-nos, etc., simplement practicant assaig error. No prejutgen, no senten vergonya, etc. Dels 3 als 6 anys (+/-) és quan els adults influencien més poderosament en les seves percepcions i quan es formen aquelles creences de les que sempre us parlo: les limitants i les que jo en dic potenciadores. Les limitants son les que, si no aturem, ens limitaran de per vida... Nen això no es fa, ets burro, tu no serveixes per això... son moltíssimes i venen de molta gent que pel nen està en una situació de poder: pares, mestres, germans grans, etc. i queden ancorades com a lleis en la seva ment. Tot el que visqui passarà per aquest filtre i segons filtri farà o serà capaç de fer.

No vull dir que a un nen no li ensenyeu coses! Només vull dir que mesureu com els hi dieu, utilitzeu sempre un llenguatge apreciatiu, és millor valorar allò que fa be que fer incidència en allò que no. Feu que els ancoratges siguin potenciadors, que l’empenyin a treballar, a investigar (curiositat), a esforçar-se, a afrontar la frustració, etc. en un marc de confiança i seguretat.

Quan madurem perdem aquell mirar encuriosit i expectant, de vegades ni les coses que mai hem vist ens sorprenen, en realitat penso que deixem de “mirar”, deixem de jugar, ens limitem segons els criteris interns que cada un de nosaltres te de les seves possibilitats i no ens rebel·lem! Ens limitem a allò que és “políticament correcte” i no ens rebel·lem! Deixem de Viure per viure! I no ens rebel·lem!!!!

No perdeu aquell mirar, no perdeu (i si l’heu perdut aneu-la a buscar, tot es possible!) la capacitat de descobrir coses, gent, sensacions noves i interessants! No perdeu la capacitat de jugar, de riure, d’experimentar. Sempre, escolteu be, sempre es pot canviar.

  • Mireu de fer el camí diari per una altra ruta, observant-ho tot detingudament.
  • Atureu els diàlegs interns (sempre hi son) que no us aportin satisfacció o quelcom positiu.
  • Accepteu les vostres emocions, processeu-les i mireu d’esbrinar d’on venen. Darrera hi pot haver inseguretat, por, etc. cal que descobriu allí les vostres creences limitants i recordeu que es van ancorar en la vostra ment entre els 3 i els 6 anys! Quin sentit tenen?? Us les heu de seguir creient?
  • Sempre que pugueu jugueu! (no vull dir a la vídeo consola, o a cartes...;) que sou capaços! Jeje) Jugar te moltes connotacions, no us prengueu la vida tant seriosament!

01 d’abril 2011

Competència, expertesa i creativitat: ser el millor.

Què fa que hi hagi individus que destaquen en un domini, àrea de coneixement o activitat? En tots els àmbits hi ha persones que fan alguna cosa molt millor que la resta de la gent. Històricament es defineixen com experts, excepcionals, superdotats, talentosos, etc.. Sempre, fixeu-vos-hi es situa aquesta característica com quelcom especial i personal i... naturalment que hi ha persones que tenen un QI molt per sobre de la mitja, hi ha persones extremadament hàbils però hi ha persones que amb la pràctica i l’entrenament en un domini en particular n’obtenen el més alt rendiment. I la primera premissa, un QI alt o molt alt, no és cap garantia, no és doncs qüestió de “bona sort”.

Què cal doncs per ser el millor?

Per aconseguir ser realment bo i creatiu en qualsevol disciplina que triem cal ser-ne un expert. Sigui quina sigui aquesta disciplina: la investigació clínica, la literatura, la física quàntica, la fotografia, l’skate o el punt de creu, cal que hi treballem força i amb totes les seves possibilitats i des de totes les vessants. Cal tenir la ment oberta. Cal curiositat. Cal temps. Cal pensament crític. Cal perseverar. Llavors gaudirem profundament del que fem i ho farem d’una manera única i especial.

I no oblidem que:

Fallar no és fracassar, és tenir la possibilitat de descobrir allò que no funciona.

No tinguem por al fracàs només es part de l’aprenentatge!

I tingueu ben present que això no només serveix per l’estudi, la feina o els hobbies, serveix per tot, per ser un expert en les relacions socials, per ser un expert en la comunicació apreciativa, per ser un expert en ... serveix i fins i tot crec que és una màxima a tenir en compte per Viure, ja sabeu... Viure amb majúscules.