Quan fem xarxa

Hola amics, avui no soc jo la que escriu, us presento a un nou fitxatge per aquest espai i en el somni del que va néixer; un espai on, de moment virtualment, es pot trobar informació, respostes i també connexió. El somni és un lloc físic que no sé si serà... ja us en parlaré algun dia. De les xarxes, el millor son les idees compartides. 

Us Presento a la Susana Barrachina. Ella és dona, filla, mare, germana, tieta, amiga, fisioterapèuta i per sobre de tot una de les "meves dones alfa"(cliqueu-hi si voleu llegir el post). Aquí us deixo una de les seves reflexions ;) 

Una abraçada a tots! 

Sé que us agradarà el com i què us diu, deixo a les vostres mans que li feu saber ;) 

Quan fem xarxa

Tens tota la vida més o menys planificada, projectada. Creus que res pot canviar al teu voltant, que la persona que vas triar quan encara eres poc més que una adolescent ingènua, serà el teu company de viatge fins arribar a la vellesa...

I...PATAPAM! Això canvia radicalment, han decidit que baixen de la barca, que no continuaran remant amb tu, que canvien de barqueta i que la teva és només teva.

Ufff! Fa mal, molt de mal.

Et sents tan poca cosa. Les cames et fan figa, et roda el cap, tens una pedra gegant a l’estómac que gairebé no et deixa respirar... Però no t’enfonses, saps que ja has patit mals pitjors i te n’has sortit.

Quin vertigen, com ho faré?

I comença a aparèixer gent, bones persones. Unes ja hi eren abans, sempre. D’altres són noves connexions.

I et sents bé, moooolt bé.

Totes elles,cadascuna a la seva manera, intencionadament o no, van construint una xarxa increïble al teu voltant. Ei, no passa res si caus. T’ajuden a aixecar-te amb un impuls nou. T’empenyen a canviar el punt de vista. T’acaronen quan ho necessites o t’esperonen si cal.

I mira! Comences a creure una mica en tu. Si tanta gent et fa confiança, t’estimen i volen ser amb tu, serà que fas moltes coses bé, serà que vals la pena.

I comences a sentir-te millor, creixes i et desplegues.

I com que t’han ajudat, els hi vols tornar. I també ajudes i això et fa sentir millor. I és genial; quan li fas la vida més agradable a algú, també es torna més agradable per a tu.

És així com podria començar una cadena de favors (com en aquella peli). 

I el món seria infinitament millor si ens adonéssim de que és això el que cal fer…

Gràcies sempre a totes les persones boniques que fan xarxa amb mi i per mi.

Susana Barrachina Serrano

Emocions “negatives” i emocions “positives”

Hi ha un conte, que s’atribueix a la cultura nativa americana, La llegenda dels dos llops.

Diu la llegenda que a la vora del foc, abans d’anar a dormir, un ancià de la tribu explicà als nens que l’envoltaven cada nit per escoltar-lo, què és el que passa a l’interior de totes les persones.

L'ancià va dir mirant fixament el foc de la foguera: "petits, cada dia i a totes hores hi ha una batalla entre dos llops que estan dins de tots nosaltres". Un és ira, enveja, gelosia, pors, tristesa, avarícia, arrogància, culpa, ressentiment, supèrbia, inferioritat, mentida, fals orgull, superioritat... L'altre és alegria, equilibri, pau, amor, esperança, valor, serenitat, humilitat, bondat, benevolència, amistat, empatia, generositat, veritat, compassió...

Un dels nens, desprès de meditar-ho un moment li va preguntar: I quin dels dos llops guanya? L’ancià li va respondre: Guanya aquell al que més alimentis.

La llegenda dels dos llops és una lliçó de saviesa sobre la dualitat inherent a tots nosaltres. Els dos llops representen dues forces antagonistes entre si, destinades a coexistir en el nostre interior.

En el fons no és tant senzill com fer una tria, una elecció negant a l’altre, perquè en realitat tots dos llops formen part de nosaltres i com en tot en aquesta vida, l’equilibri i el lideratge és el que en realitat ens donarà la clau per una vida emocionalment saludable. 

Cal alimentar als dos llops, en la seva justa mesura, perquè els dos es necessiten i ser, cada un de nosaltres, el que guia als seus de llops. Aquesta és la elecció que tenim el poder de fer, la de guiar-los cap on volem anar. Cap a qui volem ser.

A la vida ens trobem en mil i una situacions i passem per etapes o moments emocionals dels anomenats positius i també dels anomenats negatius (tots dos llops). El llop “dolent” també te qualitats positives i necessàries; en ell es troba, moltes vegades, la tenacitat, la estratègia, la força i la determinació. 

No hi ha emocions negatives i positives, totes ens son necessàries i formen part de la naturalesa de l’esser humà.

Liderant a tots dos llops equilibradament, aconseguirem ser la nostra millor versió. Aprendre a llegir cada una de les nostres accions i reaccions i extreure’n la informació que necessitem, la lliçó que ens aporten, per a ser una mica millors cada dia és el nostre privilegi i do. 

L’Ego

Arrel d’una “conversa” amb una clienta, va sorgir la pregunta: què és, doncs, l’Ego?

Us en copio el text... Treballem així, emprant l’escriptura terapèutica, “parlem” i anem canviant de colors en cada email per saber per on van les preguntes, opinions, comentaris, etc. de cada un.

La síndrome de l’impostor és molt habitual en persones molt potents que tenen una autoestima poc realista a la baixa ;)  M’hi trobo moooolt sovint i pràcticament sempre en dones. Dones alfa que encara no saben que ho son.

Aquest només és un dels exemples que us podria mostrar, del mal que fan les creences limitants en tots els camps de la vida.

Clienta: l'última moda, per mi, en auto flagell és "ja tens un edat...et passen al davant gent més jove, et quedaràs estancada"

Jo: te’n adones no, que les teves prioritats son les que son? Que la feina és només feina? Que estancar-te és impossible perquè justament tu creixes i evoluciones en mil camps? Que la veueta que et diu ves a per més, a nivell professional potser és l’Ego i que justament aquest és el teu monstre?   

Clienta: Si? tu creus que és ego?....jo sempre ho veig com un complex d'impostora, com inseguretat....explica'm això, no pillo

L’Ego és una creació personal... mmmm pensa-hi un moment. És una part de tu, que no vol que siguis tu. Tooooma!

Si, és un fals jo que no tenim de fàbrica, el construïm. És la creença que t’has fet sobre el que penses que ets o has de ser i es forma a base el capes i capes que al llarg de la vida t’has anat posant a sobre: creences, pors, frustracions, somnis o desitjos, que realment no son teus... els has anat acumulant per condicionament familiar, social, escolar, etc. i si, també t’estan condicionant els mitjans de comunicació i fins i tot aquell autor de llibres d’autoajuda que en sap tant... (Déus! de vegades seria dolenta...)

En altres ocasions ja hem parlat de que el cervell, per si mateix, no te criteri ni sentit del humor, no li diguis ni en broma que no pots perquè no podràs; el que si tenen els teus pensaments, que son només connexions neuronals que fa el teu cervell, és una “necessitat” imperiosa de donar-te la raó... bàsicament perquè ell, que és un dropo, busca una drecera i així no li cal rebuscar entre les mil i una experiències que et contradiuen quan t’entestes en tenir raó davant un posicionament, per exemple, pessimista sobre un tema determinat que t’afecta mmmm

I aquí entra l’Ego, a ell no li agrada massa la veritat i no accepta massa bé les coses que no li agraden o no li quadren; i com, a l’Ego el formen aquelles creences que no eren teves, recordes? Doncs ell fa de drecera! Els hi ofereix als teus pensaments una autopista per on circular i si el deixes fer no te escrúpols... mmmm

L’Ego és el que es compara sempre amb els altres –o millor dit, amb allò que creiem sobre els altres- i ens fa sentit inferiors o superiors en funció de si en la seva formació hem acumulat els imputs (les creences) que ens impulsen endavant o els que ens limiten...  Si, l’Ego és el que et fa sentir de vegades un impostor, el que et diu que no ets prou valuós, que has de... , que cal que facis... , que si vols triomfar has de...

Que en fem, doncs, de l’Ego? Escoltar-lo i analitzar com està construït, de què està construït i llavors, sempre mitjançant el raonament i les experiències d’èxit viscudes (en el cas de que el maleït et faci sentir “petit”), fot-li “puntada al cul”, abandona’l! Llavors seràs realment lliure de viure la vida que vols viure i explorar el teu màxim potencial.

Bé, sobre l’Ego en podríem parlar durant hores o dies... te moltes més vessants... però per fer-ne un tast ja en hi ha prou de rollo!

Una abraçada! 

Gratitud

Les persones son l’actiu més important per una empresa i en la vida privada també.

Recordo quan vaig fer el màster en coaching... un cop acabada la part del Life coach, per fer acompanyaments de canvi personal, que va durar uns mesos, vam iniciar la part que ens certificava, també, com a Executive coach. Mmmm el món de l’empresa! Per mi un món desconegut al que vaig arribar amb força idees preestablertes i si, ho confesso, una mica fosques i inamovibles, al cap i a la fi, la fita d’una empresa és guanyar diners, com més millor, no siguem ingenus....

Aviat vaig aprendre que, tot i que la fita és la que és i tant lícita com qualsevol altra, hi ha moltes coses a fer per a que aquest fi últim s’aconsegueixi i a l’hora els treballadors es sentin empoderats. El treballador és la força (física o intel·lectual) de l’empresa i també n’és l’ànima. Una empresa que no “alimenti” les dues coses, que no sigui capaç de donar valor, també, a la salut emocional dels seus, que no els estimuli a assolir el seu màxim potencial en els dos àmbits, que no cuidi de la seva salut física i de la emocional, no us diré que no farà diners perquè no seria cert, fer diners sense escrúpols pot ser fàcil. Lo que si us diré és que tindrà un desgast importantissim en el manteniment del lideratge per l’abandó dels millors i possiblement per mantenir la seva supervivència. 

Així que en els tallers que em demanen procuro que quedi reflectit el que del tema més em va impactar. Les persones son l’actiu més important.

Com ja sabeu en aquest món nostre, el dels psicòlegs i psicolèg-coach emprem molt els contes i exemples gràfics. Bé, doncs un dels primers contes que ens va explicar el director del màster, al fer la presentació d’aquesta segona part va ser aquest, que jo sàpiga, d’autor desconegut: 

EL PARACAIGUDES

Charles Plumb, era pilot d'un bombarder en la guerra del Vietnam.

Després de moltes missions de combat, el seu avió va ser enderrocat per un míssil,  es va llançar en paracaigudes, va ser capturat i va passar sis anys en una presó nord-vietnamita. Al seu retorn als Estats Units, donava conferències relatant la seva odissea, i el que va aprendre a la presó.

Un dia estava en un restaurant i un home el saludà i li va dir: "Hola, vostè és Charles Plumb, era pilot a Vietnam i el van enderrocar veritat?"

"I vostè, ¿com sap això?", Li va preguntar en Charles.

"Perquè jo empacava seu paracaigudes. Sembla que li va funcionar bé, oi?"

En Charles gairebé s’escanyà de sorpresa i amb molta gratitud li va respondre. "És clar que va funcionar, si no hagués funcionat, avui jo no seria aquí."

Aquella nit no va poder dormir, meditant: Es preguntava Quantes vegades vaig veure al portaavions a aquest home i mai li vaig dir bon dia, jo era un arrogant pilot i ell era un humil mariner. Va pensar també en les hores que aquell mariner va passar a les entranyes del vaixell enrotllant els fils de seda de cada paracaigudes, tenint a les mans la vida d'algú que no coneixia.

Ara, Charles Plumb comença les seves conferències preguntant-li a la seva audiència: Qui ha empaquetat avui el teu paracaigudes ?.

Des d'avui us proposo que tractem de donar-nos compte de qui “empaca el nostre paracaigudes”, i siguem agraïts.

A l’empresa, donem les gràcies, valorem, felicitem a tots aquells que amb el seu treball o servei ens ajuden a nosaltres a tirar endavant. De vegades amb un “copet a l’esquena” no en hi ha prou i és necessari un reconeixement monetari i de posicionament, al cap i a la fi ja em dit que com a fita guanyar diners és tant lícit com qualsevol altre propòsit i també ho és voler un estatus reconegut i palpable.

Tinguem presents a les persones que ens “salven” en el moment oportú. Evidentment en el món de l’empresa, sovint son els treballadors (o si més no alguns) estiguin en el nivell de la piràmide que estiguin.

I en el món privat, el quotidià ... potser els pares que ens han ajudat incondicionalment, o els fills... que també passa, la parella, aquell amic/amiga que sempre hi és per a mi, etc. L’actiu més important de la vida, exactament igual que el d’una empresa, son les persones que formen part de la nostra. Repeteixo siguem agraïts.

Una abraçada,