La vida ja es prou enrevessada com per que nosaltres mateixos ens fem la punyeta, no ?
Moltes vegades no assolim els nostres objectius per que abandonem els projectes, ens manca motivació, esperit de “sacrifici” y moltes altres coses semblants. A tots ens ha passat alguna vegada. De vegades és que en realitat no tenim ben definit l’objectiu, no sabem ben be que és el que volem i altres vegades sabotegem el nostre propi potencial d’èxit degut a la por.
Les 5 maneres d’autosabotejar-nos més freqüents
No acabar allò que comencem:
Començar moltes coses però malgrat de vegades hi dediquem molt esforç, quan estem a punt d’acabar ho deixem amb qualsevol excusa. També està en aquest espai la tendència a deixar una feina just abans d’un possible ascens o un possible augment de responsabilitats, deixar uns estudis quan quasi hem acabat, etc.
L’explicació pot ser: si mai acabes res mai hauràs d’enfrontar-te a la possibilitat de fracassar, de cometre errors d’importància, de no estar a l’alçada.... i fins i tot, en alguns casos, de no saber gestionar un possible èxit.
Cal entendre, però, que si ens deixem portar per aquest autosabotatge, tampoc coneixerem el plaer d’assolir els nostres objectius i de demostrar-nos que realment si que podem estar a l’alçada, que podem ser valuosos.
Posposar-ho tot fins a última hora (procrastinar):
Deixar una tasca fins a l’últim moment mentre ens ocupem amb altres coses.
L’explicació pot ser: si ho deixo pel final no m’hauré esforçat tot el possible i per tant si no surt be serà culpa de la manca de temps dedicat, es una espècie de falsa protecció per una suposada o possible ineptitud...
Evidentment, de vegades, només es tracta de que posposem les coses quan aquestes simplement no ens resulten atractives.
Ser perfeccionista:
Un dels pitjors enemics de la felicitat, del benestar...
O està perfecte o no està. Perdem molt temps cercant aquesta utòpica perfecció, revisem, ampliem, estudiem més, etc. i l’únic que aconseguim és no acabar mai res i quantitats extraordinàries d’estrès. Difícilment un perfeccionista trobarà una tasca acabada.
L’explicació pot ser, una altra vegada, voler evitar el risc de fracassar, de no estar a l’altura. Cal saber parar a temps, dedicar hores innecessàries de feina i estrès a una tasca ens limita! La solució no es fàcil però si que és simple: cal arriscar-se. Comencem per coses petites i veurem que si no son perfectes però son bones (estan ben fetes) ja és suficient. Es molt millor un projecte que camina que un projecte aturat esperant a la perfecció. I escolteu... se de que parlo! Aquest blog mai hauria existit si no hagués a après a gestionar el meu perfeccionisme!
Posar-nos excuses:
Soc massa jove, pensaran que no en se prou, soc massa gran, no tinc temps, no tinc diners, no estic prou preparat, etc. De sobra sabem que ni el temps, ni la edat ni ... han estat un handicap per persones que han aconseguit allò que es van proposar i si no tots, quasi be tots, alguna vegada ens hem demostrat que sempre es pot fer allò que considerem prioritari, per tant, deixem-nos d’excuses amb els nostres objectius!
La síndrome de l’impostor:
Terme que va néixer de la ma de Pauline Clance y Suzanne Imes (Psychother. Theor. Res. 15, 241–247; 1978), i es defineix com la incapacitat d’acceptar l’èxit propi. Malgrat la teva competència penses que no ets mereixedor d’estar on estàs, o de rebre els afalacs que reps, dubtes de les teves habilitats i capacitat, ets summament perfeccionista.
En realitat totes aquestes maneres d’autosabotatge tenen la seva explicació i fins i tot el seu “benefici”, ens protegeixen del fracàs, del “ridícul”. Però això te el seu preu... si tot i ser conscients de que ens autosabotejem, del preu que n’estem pagant, de que en realitat es tracta de por i seguim trobant-ho útil, endavant... Us proposo, però, que quan us descobriu posant en pràctica algun dels autosabotatges que hem comentat, us pregunteu per quina raó ho esteu fent i si el preu us compensa, un cop feta aquesta reflexió, us pregunto....
Si no tinguessis por i sabessis que no pots fracassar, que faries? Pren-te uns moments per pensar-hi ...
Doncs ... i si ho fas?
Moltes vegades no assolim els nostres objectius per que abandonem els projectes, ens manca motivació, esperit de “sacrifici” y moltes altres coses semblants. A tots ens ha passat alguna vegada. De vegades és que en realitat no tenim ben definit l’objectiu, no sabem ben be que és el que volem i altres vegades sabotegem el nostre propi potencial d’èxit degut a la por.
Les 5 maneres d’autosabotejar-nos més freqüents
No acabar allò que comencem:
Començar moltes coses però malgrat de vegades hi dediquem molt esforç, quan estem a punt d’acabar ho deixem amb qualsevol excusa. També està en aquest espai la tendència a deixar una feina just abans d’un possible ascens o un possible augment de responsabilitats, deixar uns estudis quan quasi hem acabat, etc.
L’explicació pot ser: si mai acabes res mai hauràs d’enfrontar-te a la possibilitat de fracassar, de cometre errors d’importància, de no estar a l’alçada.... i fins i tot, en alguns casos, de no saber gestionar un possible èxit.
Cal entendre, però, que si ens deixem portar per aquest autosabotatge, tampoc coneixerem el plaer d’assolir els nostres objectius i de demostrar-nos que realment si que podem estar a l’alçada, que podem ser valuosos.
Posposar-ho tot fins a última hora (procrastinar):
Deixar una tasca fins a l’últim moment mentre ens ocupem amb altres coses.
L’explicació pot ser: si ho deixo pel final no m’hauré esforçat tot el possible i per tant si no surt be serà culpa de la manca de temps dedicat, es una espècie de falsa protecció per una suposada o possible ineptitud...
Evidentment, de vegades, només es tracta de que posposem les coses quan aquestes simplement no ens resulten atractives.
Ser perfeccionista:
Un dels pitjors enemics de la felicitat, del benestar...
O està perfecte o no està. Perdem molt temps cercant aquesta utòpica perfecció, revisem, ampliem, estudiem més, etc. i l’únic que aconseguim és no acabar mai res i quantitats extraordinàries d’estrès. Difícilment un perfeccionista trobarà una tasca acabada.
L’explicació pot ser, una altra vegada, voler evitar el risc de fracassar, de no estar a l’altura. Cal saber parar a temps, dedicar hores innecessàries de feina i estrès a una tasca ens limita! La solució no es fàcil però si que és simple: cal arriscar-se. Comencem per coses petites i veurem que si no son perfectes però son bones (estan ben fetes) ja és suficient. Es molt millor un projecte que camina que un projecte aturat esperant a la perfecció. I escolteu... se de que parlo! Aquest blog mai hauria existit si no hagués a après a gestionar el meu perfeccionisme!
Posar-nos excuses:
Soc massa jove, pensaran que no en se prou, soc massa gran, no tinc temps, no tinc diners, no estic prou preparat, etc. De sobra sabem que ni el temps, ni la edat ni ... han estat un handicap per persones que han aconseguit allò que es van proposar i si no tots, quasi be tots, alguna vegada ens hem demostrat que sempre es pot fer allò que considerem prioritari, per tant, deixem-nos d’excuses amb els nostres objectius!
La síndrome de l’impostor:
Terme que va néixer de la ma de Pauline Clance y Suzanne Imes (Psychother. Theor. Res. 15, 241–247; 1978), i es defineix com la incapacitat d’acceptar l’èxit propi. Malgrat la teva competència penses que no ets mereixedor d’estar on estàs, o de rebre els afalacs que reps, dubtes de les teves habilitats i capacitat, ets summament perfeccionista.
En realitat totes aquestes maneres d’autosabotatge tenen la seva explicació i fins i tot el seu “benefici”, ens protegeixen del fracàs, del “ridícul”. Però això te el seu preu... si tot i ser conscients de que ens autosabotejem, del preu que n’estem pagant, de que en realitat es tracta de por i seguim trobant-ho útil, endavant... Us proposo, però, que quan us descobriu posant en pràctica algun dels autosabotatges que hem comentat, us pregunteu per quina raó ho esteu fent i si el preu us compensa, un cop feta aquesta reflexió, us pregunto....
Si no tinguessis por i sabessis que no pots fracassar, que faries? Pren-te uns moments per pensar-hi ...
Doncs ... i si ho fas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada