22 de gener 2012

Resoldre conflictes
















Què és el més habitual en l’ésser humà davant un conflicte interpersonal? (penseu que en podem tenir a diari... amb la parella, amb els amics, amb els companys de feina, amb...)

Quan ens sentim amenaçats ataquem i si no gosem atacar fugim.

Quan ataquem perdem el control i podem dir o fer coses que realment no sentim i que demà haurem oblidat. Penseu però que els altres potser no oblidaran, el mal ja està fet.

Quan fugim el que fem és directament no exposar allò que ens molesta i patir-ho en silenci o el més habitual... insinuem, llencem indirectes, etc. Sembla fàcil escombrar els nostres problemes sota la catifa psicològica, però si el munt que hi amaguem és massa gran potser no podrem evitar ensopegar amb ell...

Si no gestionem be els nostres desacords el resultat pot ser la contenció. La contenció crea distància psicològica entre les persones: antipatia, antagonisme enverinat, indiferència, competència, etc. i a més fa que l’enuig s’acumuli i si explota...

Els conflictes sense resoldre amenacen la nostra autoestima. Per construir una autoestima sobre una base sòlida, hem d’aprendre a afrontar els conflictes en lloc de eludir-los (atacar o fugir).

En un conflicte és fàcil sentir sense escoltar. Conversar (escoltar i opinar), a més de solucionar el conflicte, millorar la nostra capacitat de construir relacions estretes i duradores.

Abordar un conflicte requereix:

  • Ser capaç d’exposar-nos al rebuig.
  • Ser capaç de reconèixer la nostra contribució al conflicte.
  • Ser capaç de sortir de la nostra zona de confort.
  • Ser capaç de liderar la por (por a estar equivocats, a perdre algú o alguna cosa...)
  • Ser capaç d’entendre que els desacords no son necessàriament una competició.
  • Estar disposat a canviar.

La recompensa és la satisfacció, l’enfortiment de la nostra autoestima i la millora de les relacions a llarg termini. Aprendre a estar en desacord amistosament i resoldre problemes son dues de les habilitats interpersonals més importants que podem desenvolupar.

Eines:

Primer intentar entendre a l’altre, desprès intentar que ens comprenguin. Steven Covey en el seu llibre “Los siete hábitos en las personas altamente eficaces” ens explica que si animem als altres a explicar la seva perspectiva primer, desprès estaran en molt millor disposició d’escoltar la nostra.

Enfoqueu-vos en les vostres necessitats no en les proposicions que teniu pensat fer. Fisher, Ury i Patton en la seva obra “Si... !de acuerdo! (como negociar sin ceder) ens comenten que si ens concentrem en el nostre posicionament tendim a donar més èmfasi a les nostres divergències i quan ens concentrem en les nostres necessitats és quan trobem les coses que tenim en comú. Tractem de satisfer les necessitats sumades de l’altre i nostres tant com puguem!

Com ho fem?

- Veig que tenim diferents maneres de veure-ho, m’agradaria compartir amb tu les meves necessitats i punts de vista més tard, primer però voldria conèixer quines son les teves necessitats, que és el que penses i quines son les teves propostes, m’ho expliques? (per exemple)

D’aquesta manera a l’hora que expliquem que tenim unes determinades necessitats donem pas a l’altre a explicar primer les seves i col•locar-lo en situació de que desprès escolti les nostres en la millor predisposició possible. És fonamental escoltar i resistir la tendència a interrompre amb objeccions. És fonamental donar feedback del que em entès del que ens explica, abans de donar Enllaçla seva exposició per acabada.

Ara ja podem explicar les nostres necessitats i els nostres plantejaments i un cop explicats, podem buscar una solució que s’ajusti als d’ambdós. I com més creativa sigui millor!


16 de gener 2012

Qui et posa pals a les rodes? Tu mateix ?

La vida ja es prou enrevessada com per que nosaltres mateixos ens fem la punyeta, no ?

Moltes vegades no assolim els nostres objectius per que abandonem els projectes, ens manca motivació, esperit de “sacrifici” y moltes altres coses semblants. A tots ens ha passat alguna vegada. De vegades és que en realitat no tenim ben definit l’objectiu, no sabem ben be que és el que volem i altres vegades sabotegem el nostre propi potencial d’èxit degut a la por.

Les 5 maneres d’autosabotejar-nos més freqüents

No acabar allò que comencem:

Començar moltes coses però malgrat de vegades hi dediquem molt esforç, quan estem a punt d’acabar ho deixem amb qualsevol excusa. També està en aquest espai la tendència a deixar una feina just abans d’un possible ascens o un possible augment de responsabilitats, deixar uns estudis quan quasi hem acabat, etc.

L’explicació pot ser: si mai acabes res mai hauràs d’enfrontar-te a la possibilitat de fracassar, de cometre errors d’importància, de no estar a l’alçada.... i fins i tot, en alguns casos, de no saber gestionar un possible èxit.

Cal entendre, però, que si ens deixem portar per aquest autosabotatge, tampoc coneixerem el plaer d’assolir els nostres objectius i de demostrar-nos que realment si que podem estar a l’alçada, que podem ser valuosos.

Posposar-ho tot fins a última hora (procrastinar):

Deixar una tasca fins a l’últim moment mentre ens ocupem amb altres coses.

L’explicació pot ser: si ho deixo pel final no m’hauré esforçat tot el possible i per tant si no surt be serà culpa de la manca de temps dedicat, es una espècie de falsa protecció per una suposada o possible ineptitud...

Evidentment, de vegades, només es tracta de que posposem les coses quan aquestes simplement no ens resulten atractives.

Ser perfeccionista:

Un dels pitjors enemics de la felicitat, del benestar...

O està perfecte o no està. Perdem molt temps cercant aquesta utòpica perfecció, revisem, ampliem, estudiem més, etc. i l’únic que aconseguim és no acabar mai res i quantitats extraordinàries d’estrès. Difícilment un perfeccionista trobarà una tasca acabada.

L’explicació pot ser, una altra vegada, voler evitar el risc de fracassar, de no estar a l’altura. Cal saber parar a temps, dedicar hores innecessàries de feina i estrès a una tasca ens limita! La solució no es fàcil però si que és simple: cal arriscar-se. Comencem per coses petites i veurem que si no son perfectes però son bones (estan ben fetes) ja és suficient. Es molt millor un projecte que camina que un projecte aturat esperant a la perfecció. I escolteu... se de que parlo! Aquest blog mai hauria existit si no hagués a après a gestionar el meu perfeccionisme!

Posar-nos excuses:

Soc massa jove, pensaran que no en se prou, soc massa gran, no tinc temps, no tinc diners, no estic prou preparat, etc. De sobra sabem que ni el temps, ni la edat ni ... han estat un handicap per persones que han aconseguit allò que es van proposar i si no tots, quasi be tots, alguna vegada ens hem demostrat que sempre es pot fer allò que considerem prioritari, per tant, deixem-nos d’excuses amb els nostres objectius!

La síndrome de l’impostor:

Terme que va néixer de la ma de Pauline Clance y Suzanne Imes (Psychother. Theor. Res. 15, 241–247; 1978), i es defineix com la incapacitat d’acceptar l’èxit propi. Malgrat la teva competència penses que no ets mereixedor d’estar on estàs, o de rebre els afalacs que reps, dubtes de les teves habilitats i capacitat, ets summament perfeccionista.

En realitat totes aquestes maneres d’autosabotatge tenen la seva explicació i fins i tot el seu “benefici”, ens protegeixen del fracàs, del “ridícul”. Però això te el seu preu... si tot i ser conscients de que ens autosabotejem, del preu que n’estem pagant, de que en realitat es tracta de por i seguim trobant-ho útil, endavant... Us proposo, però, que quan us descobriu posant en pràctica algun dels autosabotatges que hem comentat, us pregunteu per quina raó ho esteu fent i si el preu us compensa, un cop feta aquesta reflexió, us pregunto....

Si no tinguessis por i sabessis que no pots fracassar, que faries? Pren-te uns moments per pensar-hi ...

Doncs ... i si ho fas?

07 de gener 2012

Càpsules de Benestar


Tenim l’obligació de curar-nos quan estiguem malament.

Les ferides cal llepar-les només durant el temps necessari per poder seguir caminant i canviant sempre que calgui.

Davant el dolor es pot: rememorar moments dolços, brillants, d’èxit... que tots n’hem tingut... i desprès pensar en noves estratègies a seguir, que tots en tenim si les sabem mirar. O es pot donar pista lliure al dolor i restar immobilitzats... nosaltres triem.

Podem ser petits de talla o molt alts, lletjos o guapos això no ho podem triar però si que podem triar no ser petits per dins.

01 de gener 2012

Propòsits

Els meus propòsits per l’any que encetem avui, els plantejo com un resum personal que parteix de l’article al riberaexpres.es , diari digital de La Ribera Alta dels nostres germans de València, on en Ferran Sanz, company i amic col·labora setmanalment. Moltes gràcies Ferran i moltes gràcies Ribera Exprés, anem seguint-vos cada setmana!
Any que comences … he après que si vull canvis he de canviar jo i em comprometo a fer-ho.
Any que comences … enfocaré tot el que faci, pensi i digui en positiu perquè sé que el meu exemple farà de catalitzador de positivisme i només sent positiu/va puc donar i rebre el millor de mi mateix/a.
Any que comences… entraré en acció, deixaré de mirar des de l’ampit de la finestra i sortiré al carrer. Fer és la única manera d’aportar, per una banda i de tenir el dret moral d’opinar, per l’altra.
Any que comences... seguiré cometent errors, està en la naturalesa humana, però de tots els errors en faré aprenentatges i els transmetré amb la mateixa il·lusió que fins ara.
Any que comences... ets un paper en blanc i malgrat el que hi vulgui escriure la història, jo miraré de fer el meu relat amb sinceritat i sense perdre de vista els meus valors.
Any que comences... espero de mi i de tots els lectors extraure del teu temps alguns dels millors moments de les nostres vides.
Feliç 2012!
Us proposo un repte. Busqueu una llibreta i porteu un diari de l’any que comença, no us limiteu a escriure! Enganxeu-hi fotografies, records, anhels, pensaments .... tot el que us sembli significatiu