Algunes vegades, quan plantejo la necessitat de positivar el que la vida ens depara en cada
moment, tinc la sensació de que el que s’entén és que tot el que és negatiu o
susceptible de considerar-se poc còmode,
emocional i funcionalment, s’ha de defugir. Hi ha una tendència a considerar que
l’optimisme, la felicitat i altres estats que generen benestar, son els únics
estats útils per l’esser humà. Això no és així, de cap manera!
Tots sabem, a
hores d’ara, que davant una pèrdua, la pena, la tristor és necessària i moltes
vegades fonamental per a un saludable desenllaç del dol. Tots sabem ja que la
Por salva vides! Que la Culpa ajuda a demanar perdó. Que la Ira, moltes
vegades, ens mostra els nostres valors, el que ens fa “saltar” és allò que
creiem intolerable. Que la sinceritat absoluta no sempre és bona companya. Que
l’autenticitat absoluta de vegades el que amaga és una manca de sensibilitat
cap a l’altre. Clar que els estats que generen malestar son incòmodes! Però, juntament amb els que generen benestar, son el que ens fa essers humans complerts.
No limitem el nostre potencial! Aquest és el missatge que m’agradaria
transmetre des de la Psicologia Positiva.
No us sembla que
el que realment ens cal és: entomar les emocions que no ens son agradables i
escoltar-les? Treballar amb elles un cop les entenem. No ens hi estanquem!, la
pena, la por, la culpa, la ira, etc. han de ser el motor de canvi, en cap cas
una manera de viure. És així com serien potencialment patològiques.
Naturalment que hem
de buscar el plaer, l’èxit, l’alegria i el sentit de la nostra vida. Això si,
sense tractar d’evitar-nos les “molèsties” d’una vida normal. L’esforç, la
perseverança, l’acceptació del fracàs, etc. no sempre son agradables ... en canvi
tots sabem que ens son necessaris. Amb les emocions passa exactament el mateix,
totes son necessàries.
El verdader camí
cap a una vida plena és el de la flexibilitat. Saber trobar l’equilibri i la
pauta per passar d’un estat “negatiu” a un de “positiu”. Aquest és el repte!
Davant un fracàs,
una pèrdua, un sentiment de culpa, etc. “plora”! un cop hagis buidat el pap,
llepa’t les ferides i mira endavant i pregunta’t: Que puc fer per no tornar a
fracassar? Que m’ha aportat de bo aquesta persona, feina, joventut que he perdut,
quin missatge em deixa per reinventar-me? Que puc fer per no tornar a sentir
culpa en aquest tema, com he de comportar-me segons els meus valors, hi ha
alguna creença limitant que em fa sentir culpa quan no l’hauria de sentir?...
Una abraçada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada