Gràcies Manel

Aquest no es un blog personal i no pretén ser-ho, però en coaching i en psicologia positiva, que ja sabeu que son uns dels meus referents hi ha una cosa molt important, l’agraïment, com a mostra de reconeixement cap a l’altre, d’atorgar-li valor, el valor que te per nosaltres. Es curiós que de vegades als humans ens costa manifestar agraïment y acceptar-lo d’altres, malgrat tots sabem, a nivell conceptual, la importància d’agrair el que tenim o el que ens donen.

Utilitzaré un símil que vaig llegir fa un temps. Que veieu aquí?

Estic segura de que un tant per cent molt elevat em direu que un punt negre, no?. Quants de vosaltres us heu parat a pensar, per quina raó us fixeu en el punt negre en lloc de fer-ho en la superfície blanca de dins del requadre?. Aquesta es molt més gran!

La majoria de vegades anem per la vida veient només els punts negres, que son allò que no ens agrada, els problemes... ostres!, passem molt temps mirant els punts negres...

I si provem de mirar una mica més enllà? Som conscients de lo afortunats que som?, de la quantitat de coses per les que hem de dir gràcies?, d’aquelles coses que conformen la superfície blanca?. Que us sembla si li dediquem el mateix temps?, si cada vegada que ens sentim parlant o pensant en coses que no ens agraden, en busquem alguna que la trobem agradable? Alguna per la que donar les gràcies?. Jo una de les que tinc sempre més present es els amics.

Aquí reprenc el fil del títol d’aquest post, gràcies Manel, per la teva amistat, per mi no te preu, avui aquest post va dedicat a tu que formes part de la superfície blanca de la meva vida. Avui fas anys, un número redó (no diré quants...) Moltes felicitats. Que el teu camí tingui cada dia la llum que necessites per caminar, que els teus dies siguin plàcids i les teves nits no tinguin destorb al teu descans.
Un petó