Les emocions son incitadores de moviment intern i extern i com tant l’un com l’altre son part fonamental de la naturalesa humana, hem de contemplar-les com a indispensables per una vida saludable. Son reaccions subjectives a l'entorn, es a dir, el que ens envolta ens fa reaccionar a cada un de nosaltres d'una manera diferent en funció dels nostres pensaments, creences, valors, cultura, llenguatge i fins i tot de la nostra biologia. Un esdeveniment o una percepció, per convertir-se en emoció cal que sigui, per nosaltres, rellevant. Una emoció no només es produeix davant un fet real i tangible, pensar en la possibilitat d'aquest fet produeix la mateixa emoció. Les emocions, son, a més, el nostre motor d’acció. Son part indispensable de la força que ens permet assolir els nostres objectius, per tant no creieu que val la pena liderar-les?
La bona noticia és que es poden modelar. Que podem triar potenciar les positives. Que podem deixar de comportar-nos com ens han "ensenyat" i començar a dissenyar i triar les nostres emocions. Connectar les emocions amb un mateix, saber què és el que sentim, poder veure'm a mi i veure als altres de manera positiva i objectiva, és possible!
Us penjo un conte fantàstic d'en Roger Vilaplana , a més de bonic i un magnífic exemple per la valentia, em sembla un bon il•lustrador del que us vull dir...
LA FUNÀMBULA
Des d'aquella alçada de la plataforma i mentre fa una roda d’escalfaments per tonificar i activar tots els músculs, es recorda del trapezi i les teles aèries i de quan repassava mentalment cadascuna de les figures estàtiques i en moviment, enllaços, caigudes i seqüències, que faria durant l’espectacle. Avui, però, estrenarà nou aparell i incorporarà la cinta plana. La cinta és curta, però així i tot li fa cert respecte. Intueix les grades encara buides i nota per primer cop la fredor de la carpa absents els murmuris de veus, colors de jerseis i mirades enlaire. No pot mirar avall, però s’imagina la xarxa de seguretat com una immensa teranyina. La funàmbula agafa aire i amb la punta d’un peu tanteja la cinta que, estremida, li respon amb un suau moviment. Després avança fent lliscar un peu rere l'altre, amb pas pausat però segur, per la cinta que es balan ceja lleugerament i es pa ia els pas sos i, en un moment de dubte, ajunta els peus i els col•loca de nou l’un davant de l’altre. Respira fons, alça el cap, i re pren les pas ses fins que acaba creuant sense vacil•lacions de cap mena aquella cinta plana. Un calfred d’emoció li recorre l’esquena. Un nus al coll li reté l'explosió d'un crit i li escanya una llàgrima. La tremolor s'esvaeix. De fet, l’exercici d'escalfament que realitza a dos pams de terra no tindria més dificultat si no fos que la noia, des de fa un temps, és cega.
La majoria dels humans no som "cecs"!!! obriu els ulls!!! Realment esteu “a dos pams del terra”! Sigueu, però, tant valents com la Funàmbula.
Gràcies al Roger Vilaplana pel conte, encara no ens coneixem i Gràcies a Avesedari que m’ha permès conèixer-lo! Realment son gent extraordinària !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada