17 de desembre 2011

Que és el que m’inquieta?

Fa mesos que la miro... fa mesos que m’inquieta i que sento que alguna cosa em vol dir...

Me la va portar la meva amiga Cristina i em pesa, no sé per què, només és una pedra, no és ni bonica ni lletja, és una pedra! Una vulgar pedra! Per molt que m’ho dic, em pesa... La tinc tancada en un pot de vidre, la veig però no pot sortir... i com ha de sortir d’un pot de vidre una pedra! Estic fent el ridícul!

És una pedra de vores afilades, és una pedra grisa i polsosa, una pedra ... només una pedra!

Que la fa tant inquietant doncs? És una pedra de Mauthausen, si amics del camp de concentració. La meva amiga és fotògrafa i he vist les fotos, ja sé que és el que m’inquieta, ja sé que és el que tinc por que surti, el passat!

Però és lògic? És científicament raonable que el passat m’inquieti, que el passat em “parli”, que el passat em faci por, que el passat “surti” només perquè tinc una pedra? És lògic que em condicioni el passat?

No vull desmitificar el passat i molt menys el dels que van patir a Mauthausen o a altres camps de concentració o dels que han patit a qualsevol lloc del món tant per guerres com per qualsevol causa per intima que sigui, el passat és però, passat i així l’hem d’entendre. No us sembla que el millor que podem fer és aprendre dels errors i dels encerts, recolzar-nos en els aprenentatges i que serveixin, tots plegats, per construir un present millor i per planejar el futur que desitgem?

2 comentaris:

Montse ha dit...

Gràcies Blanca per un altre post tan bonic. És normal que t'inquieti, el món és un lloc hostil moltes vegades i a molts llocs a la vegada. I el passat de vegades amenaça en tornar, de formes diferents, a llocs diferents, destrossant persones diferents.
No deixis sortir la pedra i no deixis d'inquietar-te.

Laura Perez Zapata ha dit...

Impressionant!
El pasat ensenya a construir futur ;)!
Savies paraules!
Petons!!!
L.