Quina mania tenim de viure vertiginosament… penseu-hi un moment. Passem el dia fent coses i corrent d’un costat cap a l’altre. Ens manquen hores al dia per fer tot allò que “volem fer” però quants de vosaltres creieu que, al final de la nostra vida, el comptador de temps Viscut de veritat donarà la raó a aquestes urgències...
Que us vull dir amb això? Us convido a que analitzeu un dia normal i corrent, penseu en quines coses creieu importants en el seu transcurs, feu una petita reflexió al final del dia i recordeu quines son les coses que us han angoixat, preocupat, fet moure, enfadat i també quines il·lusionat, fet riure o somriure, fet sentir satisfets, orgullosos ... i en quin estat heu sentit les primeres o les segones.
Per norma les angoixes, les preocupacions, etc. es donen molt més quan vivim ràpidament, sense temps per pensar en aquelles coses que realment son importants. I les segones, la il·lusió, el riure, la satisfacció, etc. normalment apareixen en moments de pausa.
Penseu, també, en quin “tempo” requereixen les coses que realment donen significat a la vostra vida - reflexioneu primer en quines son les realment important per vosaltres- i si les esteu “ordenant” be, per prioritats vitals.
Les coses molt ben fetes requereixen temps, paciència, preparació... i és curiós que tots embadalim davant una magnífica artesania, davant una obra literària magníficament construïda, uns nens exquisidament educats, una família harmònica, etc. i no sentim ni fred ni calor davant un aparador ple de figuretes de plàstic fetes amb motlle...
Amb el títol que us proposo no vull dir que viure lentament sigui la panacea... vull dir: preneu-vos el temps necessari per assolir l’excel·lència en tot el que feu. De vegades aquest temps necessari és curt i ràpid però de vegades cal deixar reposar les idees i les accions fins que és el moment adequat.
Fa un temps, estudiant organització del temps vaig conèixer un moviment al que en diuen Slow. Potser cada un de nosaltres podem adaptar al nostre “caminar” aquesta filosofia, no?
Us recordo un vell conte que de ben segur, si no tots quasi tots, coneixeu. El pot i les pilotes de golf.
La meravellosa foto és de José Alba, li he "robat" ja que encara no tinc el seu permís... espero aconseguir-lo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada