Un dia en Jaume va entrar a casa donant puntades al terra i cridant molt esberat, el seu pare el mirà i el nen deia: Pare, et prometo que estic furiós, en Pau m’ha deixat en ridícul davant els amics i no és la primera vegada que ho fa! El mataria! M’agradaria que tot li anés malament, que ... i va continuar dient tot allò que l’enuig li feia dir.
Jaume, vine un moment, li diguè. Veus aquella camisa blanca que està a l’estenedor?, et proposo una cosa, imagina que és en Pau i que cada tros de carbó de la galleta és una de les coses que dius que li diries i faries, tiral’s-hi amb tota la teva força. Tira-li tot el carbó fins que no en quedi gens. D’aquí a una estoneta torno i parlem...
El noi va començar a tirar el carbó amb fúria, com un joc. L’estenedor però era una mica lluny i pocs troços van arribar a la camisa...
Quan el pare va tornar, li va preguntar:
Fill, que tal et sents?
Cansat però content, he aconseguit fer arribar alguns carbons a la camisa!
El pare el va agafar per la mà i el va portar davant un mirall de cos sencer que tenien al rebedor. Quin desastre! En Jaume estava tot negre! La roba, les mans, la cara, tot!
Llavors el seu pare li digué: Fill, com pots veure la camisa ha quedat una mica bruta de carbó però no es pot comparar a com has quedat tu de brut!. El mal que desitjem als altres quasi sempre ens embruta a nosaltres. Per més que vulguem o puguem pertorbar la vida d’algú amb els nostres pensaments, la vida que pertorbarem és la nostra.
Anònim.
1 comentari:
Molt bonic, gràfic i veritable. Gràcies Blanca.
Publica un comentari a l'entrada