10 de març 2016

La felicitat explicada barrejant mitologies. Les "cares" del temps: Kronos, Kairós i Aión.


Irrelephant Journalism | University of Alabama


Deixeu-me que us torni una mica bojos ... Últimament tots els meus clients van escassos de temps ... curiós, no? Els seus objectius, les seves fites els atropellen i gairebé sempre els passen per sobre deixant-los malmesos i no parlo només de l’àmbit professional. Permeteu-me avui que, amb molta humilitat, utilitzi als déus mitològics perquè li doneu unes voltes a la idea de temps ... tingueu paciència i busqueu el temps per llegir ;)

Cronos: És el déu del rellotge, de l'abans i el després. L'espai de temps que hi ha entre la vida i la mort. El pas inexorable del temps. El temps del moviment, de la feina, del que Aristòtil anomena les accions imperfectes: aconseguir la feina somiada, la família ideal, la casa que volem ... Aquestes accions es caracteritzen per ser inservibles quan s'arriba a la meta requerida, la meta utòpica. Quan s'arriba, mor el moviment perquè no tenia valor per si mateix: en trobar la casa, no es segueix construint, en aconseguir el treball somiat, no es segueix somiant i la família perfecta ideada està formada per individus amb els seus propis somnis .. . Cronos és el que ens exigeix ​​que ens posem nous objectius i és indiferent a si estem satisfets amb el que hem aconseguit o no. Mentrestant, el "tic, tac" del rellotge, aquest que té exactament 86400 segons cada dia, mesura com els mortals ens acostem a la mort, afanyant-nos per tenir èxit i per controlar els esdeveniments, la nostra vida i les dels altres. La major part del nostre temps la passem vivint “en mode” Cronos ...

Kairós: No és un gran déu, sinó un petit déu, un follet. Pot donar-nos un trosset de glòria, un instant genial en el transcórrer de Cronos. En la seva representació artística té una balança desequilibrada a la mà esquerra, no és pas la seva fortalesa l'equilibri. No és el mitjà entre dos contraris, sinó que ell mateix posseeix el secret de la seva mida, en realitat la seva mida és impredictible i en això està la seva màgia. D'aquí la balança i que nosaltres la vegem desequilibrada. Kairós és el moment imprevist "aquí i ara" en què l'acció adequada ens pot portar en un instant a aquell futur que volem. És El Moment.

Julio Cortázar ho descriu d'una manera molt interessant en "El perseguidor" on posa en els llavis de Charlie Parker, un músic de jazz, aquestes paraules: «... Et deia que quan vaig començar a tocar de jove em vaig adonar que el temps canviava. Això ho vaig explicar una vegada al Jim i em va dir que tothom sent el mateix, i que quan un s'abstreu ... Va dir així, quan un s'abstreu. Però jo no m'abstrec quan toco. Solament canvio de lloc. És com en un ascensor, tu estàs a l'ascensor parlant amb la gent, i no sents res estrany, i mentrestant passa el primer pis, el desè, el vint-iu, i la ciutat es va quedant allà baix, i tu estàs acabant la frase que havies començat a l’entrar, i entre les primeres paraules i les últimes hi ha cinquanta-dos pisos. Jo em vaig adonar quan vaig començar a tocar que entrava en un ascensor, però era un ascensor de temps, si t'ho puc dir així. No creguis que m'oblidava de la hipoteca o de la religió. Només que en aquests moments la hipoteca i la religió eren com el vestit que un no du posat; jo sé que el vestit està a l’armari, però a mi no em diguis que en aquest moment aquell vestit existeix. El vestit existeix quan me'l poso, i la hipoteca i la religió existien quan acabava de tocar ... »
  
El repte difícil i alhora necessari és fer que esdevinguin els esdeveniments, el de crear-los enmig del àrid Cronos.

Aión: És el déu que no contempla els objectius ni els plans sinó que ens convida a l'acció que tingui sentit en si mateixa. És el déu que invocava Machado en escriure "caminant no hi ha camí, es fa camí al caminar" frase amb la què vaig començar aquest blog i també Ghandi al dir-nos "sigues el canvi que vols per al món" frase que fa molt pocs dies m'ha recordat una persona a la que valoro i espero que estigui llegint;). Quan actuem sota els auspicis de Aión, estem satisfets amb el camí que recorrem perquè l'objectiu és recórrer-lo i cada pas té sentit. És el déu que ens parla a través de la nostra vocació, de la veu interior que ens diu el que, per nosaltres, te sentit i el que no.
És el temps del plaer i del desig on el rellotge desapareix ... el temps ple de la vida sense mort, sense final. El temps dels llibres, dels quadres, de la música... aquests llibres, aquests quadres, aquestes músiques sempre nous encara que es llegeixin, es mirin, s'escoltin infinites vegades. És viure creant amb les nostres accions, rellegint, remirant i descobrint noves fites fins i tot en el camí conegut. És, també, obrir els ulls i saber veure el cirerer florit i la seva perfecció, aquella fulla que navega pel rierol i ens transporta a un moment feliç sense ser-ne ni conscients...

Vivim enganyats per Cronos, perseguim a Kairós intentant atrapar-lo. I perseguint-lo és com mai li aconseguirem. Cronos s'encarrega molt bé de que no ens adonem de que l'única forma d'atrapar Kairós és l'observació silenciosa i desapassionada del nostre entorn. Només així veurem a Kairós aparèixer i podrem atrapar-lo.

Cronos també ens enganya perquè no sentim a veu de Aión. Cronos ens exigeix ​​contínuament nous objectius, impulsant-nos a l'acció, moltes vegades objectius que no son ni nostres. En el remolí de l'acció és impossible crear l'espai de silenci i quietud necessari per sentir a Aión parlant-nos insistentment amb la veu interior de la nostra vocació.

Pensant en Aión podrem trobar el silenci necessari per escoltar la nostra vocació i donar-li així sentit a les nostres accions en si mateixes i en el moment present, no només en base als objectius futurs. “Invocant” Kairós podrem buidar-nos de les nostres idees preconcebudes sobre el que els esdeveniments signifiquen i potser fins i tot a que és el que han significat en el passat, i podrem percebre el moment fugaç en que l'oportunitat inesperada s'obre, apareix i la sabem veure.

Encara que en aquesta descripció final sembla que Cronos és terrible, no és així. Cronos pot ser perillós si se’l deixa sol ja que ens impulsa a actuar sense miraments ni treva, per tal d'assolir els objectius marcats. Si recordem, però, combinar-lo amb els altres dos, Cronos es converteix i un déu productiu i benigne.

Si heu arribat fins aquí, he aconseguit el propòsit. Aconseguir que pareu uns minuts i penseu en els vostres “moments” més màgics, en aquella sensació que sentiu quan fluïu fent alguna activitat. Sense la pressió del “he de fer”, els meus (fills, parella...) “han de”, ja m’enteneu, no?

I ara us pregunto a cada un de vosaltres: I tu que busques en la teva vida? ... En realitat t'has adonat que el temps de qualitat no és Cronos, per descomptat; però que tampoc és Kairós només? Ni tan sols Aión solament... T'has adonat que cada instant el pots convertir en un temps especial? Què estàs fent al respecte?


Una abraçada,

1 comentari:

La Jose ha dit...

Molt interessant, si senyora.