15 de novembre 2012

Els “àngels”



Avui aquest post va dedicat als “àngels”. Quan us parlo dels àngels no em refereixo als ninotets de galtes molsudes i rínxols daurats. Son aquelles persones que sempre tenen un somriure als llavis i als ulls, una paraula amable, un gest que et fa sentir especial... son persones que desprenen energia positiva i de vegades pau. Si tens sort i t’hi fixes els pots trobar a qualsevol lloc, no son massa nombrosos però quan en trobes un, ho saps.

Els àngels acostumen a ser persones resilients, que poden sobreposar-se als contratemps de la vida i sortir-ne reforçats projectant-se en el futur. Son persones que intuïtivament saben donar la mà o una abraçada a qui ho necessita, son empàtics i per tant moltes vegades els “veureu” implicats en causes que, per petites que siguin, van més enllà d’ells mateixos. No penseu que son necessariament persones plàcides, normalment estan carregats d’energia, d’idees, de valentia, capaços de reinventar-se, acostumen a ser referent per altres, com un far... son humils i no necessiten ser adulats i tots i totes creuen en col·laborar en fer un món millor.  

Jo em sento una persona privilegiada, he trobat uns quants àngels en la meva vida i els conservo com tresors, l’Ares, la Cristina, la Dalila, l’Helena, la Montse.... no us vull cansar, en tinc al meu costat alguns mes... i sé que el seu número continuarà creixent. L’últim treballa en una botiga al costat de casa meva i per si fos possible que no me’n adonés és diu M. Àngels! Us desitjo de tot cor que sapigueu trobar els vostres àngels, fan de la vida un camí preciós. 

No és fàcil ser un àngel, cal fer-se el propòsit i posar-hi tota la voluntat  i des d’aquí els vull retre homenatge.

Moltes gràcies àngels!!

3 comentaris:

Cristina Catarecha ha dit...

Yo conozco una escuela de ángeles. Les acogen, les cuidan, les enseñan a caminar y les ayudan a levantarse. Al principio se alimentan de la luz de la escuela y luego, cuándo brillan con luz propia, empiezan a caminar solos con cuidado y perseverancia.
Nada sería posible sin los grandes maestros y a ellos, a ti, Blanca: GRACIAS.

Blanca G-Campomanes ha dit...

Muchas gracias Cristina por tus palabras. Me consta que en esa "escuela" solo acompañan en el camino de recordar como caminar i caminan a tu lado, el resto, todo el resto es mérito del "alumno".
Un beso

Anònim ha dit...

Un abrazo gordo gordo para las dos de aquí arriba :)