Per què és fonamental cultivar la intel•ligència emocional?

Doncs per que és molt important en la vida de les persones, és el complement perfecte i únic a la intel·ligència acadèmica, significa poder ser equilibrat en les nostres emocions, ser capaç de conduir-les i conduir també els nostres sentiments, conèixer-se i fins i tot automotivar-se. És el que ens dona la capacitat d’afrontar les frustracions i treure’n profit, el que ens permet socialitzar i per tant empatitzar, etc.

Penseu-hi una mica, es l’ingredient necessari per l’èxit, tots coneixem algun cas en el què la persona té un QI alt ( és molt intel·ligent) però va de fracàs en fracàs. Es pot aconseguir l’èxit amb un QI normal (personalment penso que fins i tot baix) i un alt domini en intel·ligència emocional, aquesta pot ajudar-nos a aconseguir fites, a no decaure al primer fracàs i aprendre d’ell, a augmentar el nostre bagatge d’eines per assolir allò que ens proposem, a millorar les nostres relacions, ens permet ser millors persones en tant que ens dona pau i com no... ens permet actuar amb els altres de manera molt més constructiva. Us recomano que llegiu sobre el tema, de la mà de Goleman, o d’altres autors que l’han estudiat en profunditat.

I recordeu, l’Èxit és la satisfacció vital, la plenitud, la felicitat, la pau emocional, és sentir alineades la realitat i les expectatives.

Com és el nostre cervell? Heu sentit a parlar del cervell triun (triune brain)??

Doncs aquesta teoria de Paul McLean sosté que al llarg de l’evolució en el cervell ha succeït com en els arbres, a anat creixent capa a capa. McLean ubica físicament les àrees del cervell típiques d’un rèptil dins de la zona més baixa del cervell humà, les dels primers mamífers després i finalment les d’un humà tal i com avui l’entenem. En el model Triun hi ha tres estructures o sistemes cerebrals: el cervell rèptil (paleoencèfal o bàsic), el límbic (el dels mamífers primitius) i per últim el neocòrtex (el dels mamífers evolucionats o superiors). Cada una d’aquestes estructures te un funcionament diferent. Us convido a veure aquest vídeo que ho explica molt be.

I... per què us explico tot això?
Be, perquè el paleoencèfal, el reptilià, entre altres coses és l’encarregat de les respostes conductuals més instintives, més impulsives, aquelles en les que no compta el passat, l’aprenentatge i de les funcions vitals bàsiques. És el responsable de les conductes automàtiques i on se situen les addiccions. Recordeu que és herència de períodes cavernaris, on la supervivència era essencial. És aquí on se situen les pors, les fòbies...

En el límbic es situen les capacitats de sentir i desitjar, aquestes funcions bàsiques son les que permeten la unió, l’amor i l’empatia.

I el neocortex és el sistema de les funcions “superiors”, les que ens permeten crear, interpretar el sentit de les nostres experiències vitals, és el centre de les nostres funcions cognitives.

Evidentment tots tres sistemes son imprescindibles per la nostra vida avui però penso que es indispensable també saber d’on venen les nostres reaccions. Quin és el que actua quan es dispara la ira, la por...? Quin és el que actua quan sentim tendresa davant d’un cadell...? Quin és el que actua quan fem una foto, pintem un quadre, brodem un coixí, modelem una figura, escrivim un poema...?.

Totes tres parts interactuen, estan connectades per una extensa xarxa nerviosa i influeixen unes en les altres, no podem desconnectar-ne cap però el que si podem fer és prendre’ns un temps davant l’avís d’una reacció del sistema reptilià (què és el més ràpid) per deixar que els altres dos sistemes entrin en funcionament, no? (estem parlant de milisegons).

I com ens avisa? Recordeu que és l’encarregat de les funcions bàsiques, les què ens preparen per l’atac o la fugida, per tant és el que posa en tensió la nostra musculatura, etc. si us observeu una mica sabreu “llegir” perfectament aquests avisos en el vostre cos. Atenció, però, davant un perill real, als avisos d’aquest sistema què son els responsables primers de mantenir-nos vius!!! Vull dir que el que us recomano sempre ha d’estar matisat i per això tenim els altres sistemes... davant un perill real deixeu lliure al “rèptil” que tots tenim dins i que és el que activarà el nostre sistema nerviós per poder defensar-nos, atacant o fugint... És davant un perill que no és tal, que hem de fer aquella reflexió, aquella “lectura” i respirar profundament, contar fins a 10 ... i sobre tot pensar per quina cosa, per quin diàleg intern podem substituir el que ens ve al cap!. És un perill real haver de parlar en públic?, és un perill real ... penseu en emocions que us pertorben, i tal i com hem comentat a l’anterior post: poseu-li nom a aquesta emoció, identifiqueu-la, identifiqueu l’estímul que us la genera i valoreu-ne la racionalitat i adequació, etc.

Prendre-us aquest temps facilita al cervell el seu funcionament al complert, a que el sistema límbic i el neocortex facin la seva funció, han calgut molts milions d’anys d’evolució en la nostra espècie per que no l’utilitzem sencer!!!.

Hi ha una frase del món taurí (soc completament antitaurina per la crueltat que representa) que descriu molt be el que jo us vull dir: “ parar i templar abans d’entrar a matar”. Pareu i templeu, deixeu que la vostra capacitat cognitiva flueixi i us doni una visió real del que us envolta. Després actueu!