Quantes vegades al cap del dia fem anar el verb ser: jo soc … bomber, despistada, desordenat, poc sociable, dolent per les mates, etc.
No oblidem que inferim la personalitat en funció de la conducta ja que la personalitat és un “patró” de sentiments, emocions i pensaments lligats al comportament.
D’on surt, doncs, la personalitat? En psicologia per a respondre a aquesta pregunta, hi ha diferents teories que es podrien agrupar en tres tipus:
- Teories Endògenes: de base genètica per tant de naturalesa només biològica.
- Teories Exògenes: de naturalesa ambientalista i segons l’aprenentatge i l’experiència. Son les característiques de l’entorn les que determinen la conducta.
- Teories interaccionistes: La personalitat és el resultat de la interacció entre factors endògens i factors exògens. Reconeixen components biològics i ambientals.
Permeteu-me que descarti (digueu-me agosarada) les teories endògenes, a dia d’avui tenim prou estudiades les diferències individuals com per acceptar que la personalitat és quelcom immutable i rígid, sense més determinants. Personalment em decanto per les teories interaccionistes no hi ha dubte de que l’ambient (el nostre entorn) ens empeny a una determinada manera de ser, no?
Un estudi realitzat a Cerdenya (a un total de 6.148 persones), ha permès desxifrar que tot i que la genètica influeix de manera significativa en la salut i el comportament d’un individu, la influència en ambdós factors no és comparable ja que la personalitat humana és el tret menys determinat per la genètica: es van estudiar 98 trets físics i psíquics i la conclusió és que la personalitat està marcada per la genètica en un percentatge de entre el 10% i el 20% (un percentatge realment baix). La resta és conforma segons l’ambient i la nostra actitud davant aquest (l’aprenentatge i les experiències personals).
El que també està clar és que la personalitat (la manera de ser) es desenvolupa i canvia al llarg de la vida. Tots som conscients de com ens condiciona l’entorn, el que no tenim tant racionalitzat és que aquest entorn el podem construir.
Mireu... el verb “ser” ens situa justament en això, en construir el que som. Ull doncs amb la seva utilització... no, no vull dir que no s’hagi d’emprar, clar que no! el que vull dir és que quan digueu “jo soc” analitzeu si darrera hi ha: creences limitants, aspectes que no us agraden de vosaltres o de la vostra vida y que si es així els transformeu! Teniu en compte que allò que creiem que som condiciona les nostres conductes y per tant... la nostra personalitat.
Si jo crec que soc comptable (no que treballo com comptable) es molt difícil que mentalment a l’hora de buscar feina això no em condicioni a només buscar-ne de comptable. No sabré “veure” que a més d’haver estudiat comptabilitat o d’haver treballat en comptabilitat, possiblement en el meu “jo” hi ha moltes més coses que se fer be o molt be. Dediqueu-vos uns moments i penseu en aquelles coses que us agrada fer i que feu molt be, son aquestes les que us poden donar una altra perspectiva de vosaltres mateixos! I no sigueu tímids ni porucs!
Si jo crec que soc poca cosa, poc intel·ligent, poc brillant, poc …. actuaré com a tal i em serà molt difícil que el meu entorn no em vegi així... Repasseu-ne el fons d’aquestes creences y ja sabeu, Reinventeu-vos!!!
No amagueu, com en la imatge que ens acompanya, l’altre que porteu dins, si camina al vostre costat molt millor no?
I no caigueu en el parany de creure que, com el que us dic és molt obvi, només amb donar-vos-en compte ja està solucionat... NO!, cal que entreneu força!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada