En aquest Blog personal,
casa meva, normalment es parla de psicologia i de coaching, d’emocions,
recuperació i superació i de tot el que em passa pel cap i que fa referència a
la ment. Avui però no us parlaré de l’estrès
post-traumàtic que seria lo indicat, us parlaré de com em sento jo una
setmana desprès.
Mireu... aquest tema em
supera... em superen les maledicències, les mentides, la injustícia, la
ignorància, els prejudicis, les supremacies, els Egos mal col·locats i un
grapat de coses més... M’exaspera la facilitat d’alguns per sentir-se superiors
a altres i decidir sobre la seva vida (i no parlo només dels terroristes). No
puc entendre al que fa mal volent fer mal i no, no el respecto.
Llegim als diaris i veiem
a les teles informacions tendencioses, incertes i despectives; veiem twits
infames, comentaris al facebook que no son millors... i no, no son dels terroristes o si més no, aquests
no ho son avui de terroristes... Alguns son de governants, polítics (o pseudo
polítics), tertulians, pares de família, fills de pares... gent “normal”...
També en hi ha de solidàries i encoratjadores, gràcies!
Cada dia surto per la boca
de metro de Les Rambles i com diuen al meu poble d’adopció, torno a “colar” cap
a casa per allí. La primera visió que tinc de Barcelona cada matí, jo no hi
visc, és el passeig pràcticament desert, els escombriaires fent la seva indispensable
feina, els transportistes duent el gènere dels quioscs i ara els memorials
improvisats de canaletes i dels arbres... sempre amb un parell o tres de
persones a cada un d'ells, es veu clarament que estan prenent-se uns segons (o
minuts) per recordar a les víctimes i suposo que per pensar en tot plegat... alguns
resaran al seu déu (o déus); això també és meditar.
Son les 7'30 del matí. Darrera meu un altre memorial improvisat, enorme, per
allí on va entrar la furgoneta. Aquesta entrada fins avui, des de el dia dels
fets, la bloquejaven a aquesta hora i durant tot el dia dos furgons un dels
Mossos i un de la Policia Local, un a cada costat de la boca del metro, amb els
agents preparats; avui no n’hi havia cap. Estem elaborant el dol i ho hem d’anar fent cada un al seu ritme i des de
dins.
Que us vull dir dels Mossos?
que s’han jugat la pell per tots! Què em direu, que els cinturons d’explosius
eren falsos? I si no ho haguessin estat? Que no han pogut aturar als
terroristes abans d’atemptar? I si haguessin tingut tota la informació? Ho
haurien pogut evitar? Uns Mossos que fa molt que van amb l’armilla i estan
vigilants, atents per si ens cal... i que quan ha calgut en temps rècord han
desmantellat el perill immediat. Un cos de Mossos que ha tingut l’habilitat de
mantenir-nos informats, al detall i sense especulacions, pràcticament al
instant. No jutgem sense tenir tota
la informació, si us plau.
A mig matí surto a fer un
vol, no tinc costum de anar a esmorzar, res... 20 minuts en els que aprofito
per baixar per Les Rambles, fins al súper on em compro el dinar i tornar a
pujar.
El passeig més acolorit
del món on els riures, els crits de localització que es fan els turistes, la
cantarella dels venedors “irregulars”, la remor pausada de les passes i el clic
de les càmeres de milers de persones, assenyalaven vida, vacances, famílies, amics... ara
regalima dol. El passeig segueix tossudament curull, però la remor de les
passes és més clara perquè les veus no s’alcen, els riures no hi son i fins i
tot els clics de les càmeres sembla que duen sordina... Ens han ferit.
Ens lleparem les ferides,
plorarem als nostres morts, que aquí “nostres” ho son tots, els d’ara, els de
fins ara i els que per desgràcia seran a tot el món... perquè nosaltres som
així, solidaris. Però, un cop haguem pogut elaborar el dol, repeteixo, cada un
al seu ritme, tornarem a mirar endavant , tornarem a confiar, tornarem a mirar
de posar el nostre gra de sorra per fer d’aquest món un de millor que llegar
als nostres descendents.
El dolor no ens bloqueja,
som tossuts; la por no ens atura, som valents; de les caigudes en traiem
aprenentatges, som resilients i de
les traïcions en traiem força. Estem i estarem sempre oberts... oberts a
acollir a qui ens vulgui acompanyar. Això si... ara ja hem dit
prou i això també te nom: autoestima.
Ja sabem que estem preparats per ser un Estat independent, estructuralment,
socialment i mentalment, com deia un escrit que un company acaba de compartir.
Ànim i una abraçada,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada