Foto: Cristina Catarecha.
Al fil d’una imatge que vaig penjar a la facebookpage de Coaching i Viure i que venia a dir que el cervell no te sentit del
humor, per tant no diguis ni en broma que no pots o t’ho recordarà sempre…
Us vull explicar una història, m'acomanyeu? deixeu-vos
portar...
Imagina…
Imagina que estàs al mig de l’oceà remant en
una petita barca, el dia és assolellat i la mar està en calma. Deses els rems i
deixes que el sol tebi de primavera t’acaroni la pell, l’aigua et bressola i la
remor de la suau brisa sembla que acompanya els teus pensaments. La única nota
realment musical és el cant d’una gavina, allà lluny vora una platja de sorra
blanca que ni veus... Calma, pau, benestar. Respires pausada i profundament,
relaxes el teu cos, perceps l’aroma del mar. Afloren els dolços records
d’aquells dies d’estiu vora mar saltant les onades. Comencen a fluir els
somnis, somrius i et deixes portar...
Com et sents? Quines son les teves sensacions?
Continuem?
Tot d’una els teus ulls tancats deixen de
notar el sol, un núvol l’ha tapat, sembla que refresca... obres els ulls i veus
que s’acosta una tempesta, els núvols son negres, molt negres i la tranquil·la
brisa es converteix en ventada, estàs sol al mig de l’oceà en una petita barca
de rems. Ràpidament i amb angoixa -no veus la platja- busques els rems i
comences a remar amb totes les teves forces. Les onades creixen per moments, la
petita barca s’aixeca sobre les crestes i quan cau pica fort contra l’aigua.
Segueixes remant amb força. Has de tornar a la riba! Comença a ploure
intensament, la barca comença a omplir-se d’aigua!! Només tens les mans per
buidar-la!! Mentre ho intentes perds els
rems en una de les sotragades. Les mans et queden gelades i no dones l’abast,
l’aigua ja omple mitja barca, estàs moll, espantat i sol al mig del mar. De
sobte veus l’aleta d’un tauró, un enorme tauró que dona voltes a la teva
barca... la barca que cada vegada està més escorada... el tauró et mira
fixament, obre la boca i es disposa a atacar... Tu que faries??
I si deixes d’imaginar!!!
Veus on vull arribar?
Anticipar problemes provoca patiment,
pràcticament el mateix patiment que tenir el problema... de veritat creieu útil
anticipar problemes?? De fet no serveix ni com a pràctica de
preparació! De possibles resultats davant d’una dificultat n’hi ha més d’un! I a més és la millor manera de facilitar-li al
cervell la informació necessària per aconseguir que passi allò que anticipem :(
Els humans ho fem contínuament. Desconnecteu
les anticipacions!!! O limiteu-vos tant
com pugueu a les que son com les de la primera part de la història, el cervell
també les viu com a pràcticament reals. ;)
Una abraçada
Blanca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada