No penseu que una cosa tant petita com la imatge d’un blog és poc trasbalsadora, ho és i també ho és “despullar-se” aquí, en públic. Una amiga em deia fa uns mesos: I no et fa vergonya? Doncs ja no. Els humans tendim a ser conservadors i així ens perdem moltes aventures, molta vida. Les pors, els recels fan recular, encapsular-se i viure en un espai rumiatiu a molts de nosaltres. I jo vull viure!
Jo avui, amb l’ajuda inestimable de la meva filla Ares he trencat aquí un motlle. Gràcies Ares, t’estimo i t’admiro. I ja saps... el Fènix va per tu.
1 comentari:
Gràcies mare!
m'encanta ajudar-te en el que pugui, ja ho saps!
Publica un comentari a l'entrada