Entrenament Emocional

Sempre us “taladro” amb tres paraules: reflexió, acció i entrenament i es que no hi ha més secrets!!.

Creieu que algú que passa 16 hores diàries assegut pot córrer una marató? NO! Per córrer una marató cal en primer lloc decidir que es vol córrer, en segon lloc començar a tenir cura de l'alimentació i la salut en general, començar a fer exercicis d’escalfament a diari i naturalment córrer, entrenar! (disculpeu els entesos en marató, segur que em deixo coses...)

La vida és com una gran marató, una “cursa de fons” de la que en podem extreure una meravellosa experiència. Està a les nostres mans pensar en com volem que sigui, actuar en conseqüència i entrenar a diari per assolir l’èxit.

Identifiqueu, davant un estímul extern, els pensaments automàtics que us situen en negatiu i penseu en la seva coherència, tenen raó de ser? Si la vostra resposta es un NO, modifiqueu-los! I sigueu conseqüents amb la nova conducta a seguir!!!

Posem exemples?

Estímul Extern: Rebre una crítica
Pensament Automàtic: “no faig mai res be”
Conducta: Inseguretat.

Estímul Extern: M’acomiaden de la feina
Pensament Automàtic: "No trobaré res més"
Conducta: Busco com a perdedor.

Però si entrenem en:

· Substituir els pensaments automàtics... opineu vosaltres mateixos, quina pot ser la conducta?

“No faig mai res be” ho canvio per: he après una cosa nova, puc millorar
“No trobaré rés més” ho canvio per: que puc fer jo, quines habilitats tinc, estic preparat/ada per fer allò que m’agrada fer? Com em puc preparar? quina de les coses que m’agrada fer puc utilitzar per trobar feina o per crear-me-la?

· Pensar en allò que li diríeu al vostre fill/a, al vostre millor amic/a, a la vostra parella davant un pensament automàtic negatiu i apliqueu-vos-ho!

“la distància entre voler i poder, s’escurça amb l’entrenament”

No sigueu “cecs” a les emocions

Les emocions son incitadores de moviment intern i extern i com tant l’un com l’altre son part fonamental de la naturalesa humana, hem de contemplar-les com a indispensables per una vida saludable. Son reaccions subjectives a l'entorn, es a dir, el que ens envolta ens fa reaccionar a cada un de nosaltres d'una manera diferent en funció dels nostres pensaments, creences, valors, cultura, llenguatge i fins i tot de la nostra biologia. Un esdeveniment o una percepció, per convertir-se en emoció cal que sigui, per nosaltres, rellevant. Una emoció no només es produeix davant un fet real i tangible, pensar en la possibilitat d'aquest fet produeix la mateixa emoció. Les emocions, son, a més, el nostre motor d’acció. Son part indispensable de la força que ens permet assolir els nostres objectius, per tant no creieu que val la pena liderar-les?

La bona noticia és que es poden modelar. Que podem triar potenciar les positives. Que podem deixar de comportar-nos com ens han "ensenyat" i començar a dissenyar i triar les nostres emocions. Connectar les emocions amb un mateix, saber què és el que sentim, poder veure'm a mi i veure als altres de manera positiva i objectiva, és possible!

Us penjo un conte fantàstic d'en Roger Vilaplana , a més de bonic i un magnífic exemple per la valentia, em sembla un bon il•lustrador del que us vull dir...

LA FUNÀMBULA

Des d'aquella alçada de la plataforma i mentre fa una roda d’escalfaments per tonificar i activar tots els músculs, es recorda del trapezi i les teles aèries i de quan repassava mentalment cadascuna de les figures estàtiques i en moviment, enllaços, caigudes i seqüències, que faria durant l’espectacle. Avui, però, estrenarà nou aparell i incorporarà la cinta plana. La cinta és curta, però així i tot li fa cert respecte. Intueix les grades encara buides i nota per primer cop la fredor de la carpa absents els murmuris de veus, colors de jerseis i mirades enlaire. No pot mirar avall, però s’imagina la xarxa de seguretat com una immensa teranyina. La funàmbula agafa aire i amb la punta d’un peu tanteja la cinta que, estremida, li respon amb un suau moviment. Després avança fent lliscar un peu rere l'altre, amb pas pausat però segur, per la cinta que es balan ceja lleugerament i es pa ia els pas sos i, en un moment de dubte, ajunta els peus i els col•loca de nou l’un davant de l’altre. Respira fons, alça el cap, i re pren les pas ses fins que acaba creuant sense vacil•lacions de cap mena aquella cinta plana. Un calfred d’emoció li recorre l’esquena. Un nus al coll li reté l'explosió d'un crit i li escanya una llàgrima. La tremolor s'esvaeix. De fet, l’exercici d'escalfament que realitza a dos pams de terra no tindria més dificultat si no fos que la noia, des de fa un temps, és cega.

La majoria dels humans no som "cecs"!!! obriu els ulls!!! Realment esteu “a dos pams del terra”! Sigueu, però, tant valents com la Funàmbula.

Gràcies al Roger Vilaplana pel conte, encara no ens coneixem i Gràcies a Avesedari que m’ha permès conèixer-lo! Realment son gent extraordinària !!!

Resoldre conflictes

Què és el més habitual en l’ésser humà davant un conflicte interpersonal? (penseu que en podem tenir a diari... amb la parella, amb els amics, amb els companys de feina, amb...)

Quan ens sentim amenaçats ataquem i si no gosem atacar fugim.

Quan ataquem perdem el control i podem dir o fer coses que realment no sentim i que demà haurem oblidat. Penseu però que els altres potser no oblidaran, el mal ja està fet.

Quan fugim el que fem és directament no exposar allò que ens molesta i patir-ho en silenci o el més habitual... insinuem, llencem indirectes, etc. Sembla fàcil escombrar els nostres problemes sota la catifa psicològica, però si el munt que hi amaguem és massa gran potser no podrem evitar ensopegar amb ell...

Si no gestionem be els nostres desacords el resultat pot ser la contenció. La contenció crea distància psicològica entre les persones: antipatia, antagonisme enverinat, indiferència, competència, etc. i a més fa que l’enuig s’acumuli i si explota...

Els conflictes sense resoldre amenacen la nostra autoestima. Per construir una autoestima sobre una base sòlida, hem d’aprendre a afrontar els conflictes en lloc de eludir-los (atacar o fugir).

En un conflicte és fàcil sentir sense escoltar. Conversar (escoltar i opinar), a més de solucionar el conflicte, millorar la nostra capacitat de construir relacions estretes i duradores.

Abordar un conflicte requereix:

• Ser capaç d’exposar-nos al rebuig.
• Ser capaç de reconèixer la nostra contribució al conflicte.
• Ser capaç de sortir de la nostra zona de confort.
• Ser capaç de liderar la por (por a estar equivocats, a perdre algú o alguna cosa...)
• Ser capaç d’entendre que els desacords no son necessàriament una competició.
• Estar disposat a canviar.
  

La recompensa és la satisfacció, l’enfortiment de la nostra autoestima i la millora de les relacions a llarg termini. Aprendre a estar en desacord amistosament i resoldre problemes son dues de les habilitats interpersonals més importants que podem desenvolupar.

Eines:

Primer intentar entendre a l’altre, desprès intentar que ens comprenguin. Steven Covey en el seu llibre “Los siete hábitos en las personas altamente eficaces” ens explica que si animem als altres a explicar la seva perspectiva primer, desprès estaran en molt millor disposició d’escoltar la nostra.

Enfoqueu-vos en les vostres necessitats no en les proposicions que teniu pensat fer. Fisher, Ury i Patton en la seva obra “Si... !de acuerdo! (como negociar sin ceder) ens comenten que si ens concentrem en el nostre posicionament tendim a donar més èmfasi a les nostres divergències i quan ens concentrem en les nostres necessitats és quan trobem les coses que tenim en comú. Tractem de satisfer les necessitats sumades de l’altre i nostres tant com puguem!

Com ho fem?

- Veig que tenim diferents maneres de veure-ho, m’agradaria compartir amb tu les meves necessitats i punts de vista més tard, primer però voldria conèixer quines son les teves necessitats, que és el que penses i quines son les teves propostes, m’ho expliques? (per exemple)

D’aquesta manera a l’hora que expliquem que tenim unes determinades necessitats donem pas a l’altre a explicar primer les seves i col•locar-lo en situació de que desprès escolti les nostres en la millor predisposició possible. És fonamental escoltar i resistir la tendència a interrompre amb objeccions. És fonamental donar feedback del que em entès del que ens explica, abans de donar la seva exposició per acabada.

Ara ja podem explicar les nostres necessitats i els nostres plantejaments i un cop explicats, podem buscar una solució que s’ajusti als d’ambdós. I com més creativa sigui millor!