Irrelephant Journalism | University of Alabama
Deixeu-me que us torni una mica bojos ... Últimament tots els meus clients van escassos de temps ... curiós, no? Els seus objectius, les seves fites els atropellen i gairebé sempre els passen per sobre deixant-los malmesos i no parlo només de l’àmbit professional. Permeteu-me avui que, amb molta humilitat, utilitzi als déus mitològics perquè li doneu unes voltes a la idea de temps ... tingueu paciència i busqueu el temps per llegir ;)
Cronos: És el déu del rellotge, de l'abans i el després. L'espai de temps que
hi ha entre la vida i la mort. El pas inexorable del temps. El temps del
moviment, de la feina, del que Aristòtil anomena les accions imperfectes:
aconseguir la feina somiada, la família ideal, la casa que volem ... Aquestes
accions es caracteritzen per ser inservibles quan s'arriba a la meta requerida,
la meta utòpica. Quan s'arriba, mor el moviment perquè no tenia valor per si
mateix: en trobar la casa, no es segueix construint, en aconseguir el treball
somiat, no es segueix somiant i la família perfecta ideada està formada per
individus amb els seus propis somnis .. . Cronos és el que ens exigeix que
ens posem nous objectius i és indiferent a si estem satisfets amb el que hem
aconseguit o no. Mentrestant, el "tic, tac" del rellotge, aquest que
té exactament 86400 segons cada dia, mesura com els mortals ens acostem a la
mort, afanyant-nos per tenir
èxit i per controlar els esdeveniments, la nostra vida i les dels altres. La
major part del nostre temps la passem vivint “en mode” Cronos ...
Kairós: No és un gran déu, sinó un petit déu, un follet. Pot donar-nos un
trosset de glòria, un instant genial en el transcórrer de Cronos. En la seva
representació artística té una balança desequilibrada a la mà esquerra, no és
pas la seva fortalesa l'equilibri. No és el mitjà entre dos contraris, sinó que
ell mateix posseeix el secret de la seva mida, en realitat la seva mida és
impredictible i en això està la seva màgia. D'aquí la balança i que nosaltres
la vegem desequilibrada. Kairós és el moment imprevist "aquí i ara"
en què l'acció adequada ens pot portar en un instant a aquell futur que volem.
És El Moment.
Julio Cortázar ho descriu d'una manera molt
interessant en "El perseguidor" on posa en els llavis de Charlie
Parker, un músic de jazz, aquestes paraules: «... Et deia que quan vaig començar a tocar de jove em vaig adonar que
el temps canviava. Això ho vaig explicar una vegada al Jim i em va dir que
tothom sent el mateix, i que quan un s'abstreu ... Va dir així, quan un s'abstreu.
Però jo no m'abstrec quan toco. Solament canvio de lloc. És com en un ascensor,
tu estàs a l'ascensor parlant amb la gent, i no sents res estrany, i
mentrestant passa el primer pis, el desè, el vint-iu, i la ciutat es va quedant
allà baix, i tu estàs acabant la frase que havies començat a l’entrar, i entre
les primeres paraules i les últimes hi ha cinquanta-dos pisos. Jo em vaig
adonar quan vaig començar a tocar que entrava en un ascensor, però era un
ascensor de temps, si t'ho puc dir així. No creguis que m'oblidava de la
hipoteca o de la religió. Només que en aquests moments la hipoteca i la religió
eren com el vestit que un no du posat; jo sé que el vestit està a l’armari,
però a mi no em diguis que en aquest moment aquell vestit existeix. El vestit
existeix quan me'l poso, i la hipoteca i la religió existien quan acabava de
tocar ... »
El repte difícil i alhora necessari és fer que
esdevinguin els esdeveniments, el de crear-los enmig del àrid Cronos.
Aión: És el déu que no contempla els objectius ni els plans sinó que ens
convida a l'acció que tingui sentit en si mateixa. És el déu que invocava
Machado en escriure "caminant no hi ha camí, es fa camí al caminar"
frase amb la què vaig començar aquest blog i també Ghandi al dir-nos
"sigues el canvi que vols per al món" frase que fa molt pocs dies
m'ha recordat una persona a la que valoro i espero que estigui llegint;). Quan
actuem sota els auspicis de Aión, estem satisfets amb el camí que recorrem
perquè l'objectiu és recórrer-lo i cada pas té sentit. És el déu que ens parla
a través de la nostra vocació, de la veu interior que ens diu el que, per
nosaltres, te sentit i el que no.
És el temps del plaer i del desig on el
rellotge desapareix ... el temps ple de la vida sense mort, sense final. El
temps dels llibres, dels quadres, de la música... aquests llibres, aquests
quadres, aquestes músiques sempre nous encara que es llegeixin, es mirin,
s'escoltin infinites vegades. És viure creant amb les nostres accions,
rellegint, remirant i descobrint noves fites fins i tot en el camí conegut. És,
també, obrir els ulls i saber veure el cirerer florit i la seva perfecció,
aquella fulla que navega pel rierol i ens transporta a un moment feliç sense
ser-ne ni conscients...
Vivim enganyats per Cronos, perseguim a Kairós
intentant atrapar-lo. I perseguint-lo és com mai li aconseguirem. Cronos
s'encarrega molt bé de que no ens adonem de que l'única forma d'atrapar Kairós
és l'observació silenciosa i desapassionada del nostre entorn. Només així
veurem a Kairós aparèixer i podrem atrapar-lo.
Cronos també ens enganya perquè no sentim a
veu de Aión. Cronos ens exigeix contínuament nous objectius, impulsant-nos a
l'acció, moltes vegades objectius que no son ni nostres. En el remolí de
l'acció és impossible crear l'espai de silenci i quietud necessari per sentir a
Aión parlant-nos insistentment amb la veu interior de la nostra vocació.
Pensant en Aión podrem trobar el silenci
necessari per escoltar la nostra vocació i donar-li així sentit a les nostres
accions en si mateixes i en el moment present, no només en base als objectius
futurs. “Invocant” Kairós podrem buidar-nos de les nostres idees preconcebudes
sobre el que els esdeveniments signifiquen i potser fins i tot a que és el que
han significat en el passat, i podrem percebre el moment fugaç en que
l'oportunitat inesperada s'obre, apareix i la sabem veure.
Encara que en aquesta descripció final sembla
que Cronos és terrible, no és així. Cronos pot ser perillós si se’l deixa sol
ja que ens impulsa a actuar sense miraments ni treva, per tal d'assolir els
objectius marcats. Si recordem, però, combinar-lo amb els altres dos, Cronos es
converteix i un déu productiu i benigne.
Si heu arribat fins aquí, he aconseguit el
propòsit. Aconseguir que pareu uns minuts i penseu en els vostres “moments” més
màgics, en aquella sensació que sentiu quan fluïu fent alguna activitat. Sense
la pressió del “he de fer”, els meus (fills, parella...) “han de”, ja
m’enteneu, no?
I ara us pregunto a cada un de vosaltres: I tu
que busques en la teva vida? ... En realitat t'has adonat que el temps de
qualitat no és Cronos, per descomptat; però que tampoc és Kairós només? Ni tan
sols Aión solament... T'has adonat que cada instant el pots convertir en un
temps especial? Què estàs fent al respecte?
Una abraçada,
