19 de setembre 2010

Un dia especial… per mi



Avui és, per mi, un dia especial. Fa... mmm molts anys ja, que un dia 19 de setembre vaig obrir per primera vegada els ulls. Els dies com avui acostumo a fer balanç i us he de dir que de tots aquests anys de l’únic que em penedeixo és d’allò que no he fet: per por, per manca de temps, per desídia, pel que diran, pel no seré capaç, per això no toca.... i em penedeixo també d’allò que no he dit: altra vegada per por, per timidesa, per “ja tindré temps”...
Com us deia, vaig obrir per primera vegada els ulls. Hi ha moltes maneres d’obrir els ulls, la física, el fet d’obrir les parpelles i totes aquelles altres que signifiquen “eureka”! ostres! Cony clar!.... i que fan de la vida quelcom molt més interessant. I son aquestes últimes les que no es prodiguen si tenim molt bagatge en el llistat dels penediments.

Ja fa temps que em vaig comprometre amb mi mateixa a obrir els ulls i mirar. Em vaig comprometre que en el meu llistat de penediments no hi hagi noves entrades (alguna encara cau...), em vaig comprometre a actuar, a enfocar-me en allò que vull, a perseverar i no tirar la tovallola, a intentar aportar valor (per poquet que sigui) amb cada moviment del meu dia a dia, a viure els canvis sense por, a prendre decisions amb valentia, a deixar-me sorprendre per tot el que té de bo la vida i gaudir-ho i que tot el que te de trist, negatiu, dur, etc. em serveixi d’aprenentatge. Em vaig comprometre a no interpretar el que els altres pensen o diuen (escoltar-los es suficient i molt més útil), a fer costat als que estimo, a simplificar i a creure que si vull i m’esforço, sóc capaç de fer moltes coses. I si, us he de dir que ho estic aconseguint (si treballes a tope per aconseguir una fita, l’aconsegueixes!) i el que és molt més important: em sento molt bé, plena de projectes, il·lusions i reptes.

La funció d’un coach no és aconsellar, per tant no us aconsellaré... cada un de vosaltres sap molt bé el que vol i quins recursos te o els que li cal tenir. Mireu dins i fora i sabreu que és el què voleu, el què necessiteu i que és el què heu de fer per aconseguir-ho. No necessiteu consells... FEU-HO!
Hi ha una frase que m'agrada molt: La vida no es mesura pel número de vegades que respirem, sinó pels instants que ens tallen l’alè.

2 comentaris:

Cristina Catarecha ha dit...

Y yo te felicito por ello, por todo, por tanto y me felicito a mi misma por poder contar con tu amistad, con tu calor, con tu ternura.
Tú has aprendido, no dejas de hacerlo, pero yo también......y mucho!.
Te quiero.

Blanca G-Campomanes ha dit...

Muchas gracias Cristina, aquí y con esto aprendemos todos, el truco está en desaprender lo necesario, no? ;)
Tus palabras son muy especiales para mi, otra vez gracias. Un beso!